Mentre em treia un enorme pes de sobre el meu perruquer em deia sincerament que si no ho té clar generalment és que no t'estima. Que sincer. Jo em defensava amb molt d'aspecte contestant-li que en realitat no té res clar. El que va quedar clar és que el meu perruquer, que ve d'un poble de tarragona, viu amb la seva mare i aquest estiu ha fet nudisme per primer cop, en sap més de la vida que jo. No tenir res clar no demostra que m'estimi. Demostra que no estima res.
Ahir una companya de classe va dir-me: puc fer-te una crítica? però no t'ho prenguis malament. Avui vas vestida així com una mica de Grease... La vaig mirar, vaig somriure i li vaig dir que allò no era una crítica. Si no fos per les dues nenes i el juanca pensaria que no encaixo gens a l'institut. Em pregunto si aquella noia es pensa que no tinc miralls a casa.
A la parada de metro de Poble Sec hi ha molt sovint un home tocant l'acordió. Cada vegada que hi passava no el recordava i quan el sentia em sorprenia i em feia somriure sense voler. L'altre dia vaig escriure a la meva llibreteta sobre el senyor de l'acordió. Ara espero que hi sigui i si no hi és m'enfado.
No m'agrada que la gent es faci petons pel carrer abans de les 10 del matí. Hauria d'estar prohibit estimar-se abans de les 10 del matí.
M'agrada mirar la gent que dorm al metro. I pensar com em deuen estar odiant per mirar-los tan fixament quan dormen. I començar a imaginar-me una vida al seu costat després de veure que té els ulls blaus. Com el Tolstoi; la meva vida és una decepció per culpa de la meva imaginació, que sempre va massa enllà.
A vegades l'energia dels musicals és més interessant que les idees conceptuals dels super ballarins conceptuals que només saben parlar de l'intel·ligent, meravellosa i conceptual que és la seva creació. Em fa pena que els musicals siguin tan llargs i al final m'avorreixin com una ostra.
No m'agrada que la meva companya de pis em deixi tan sola. Perque ara no és bon moment per estar sola.
M'agraden les meves margarites. I m'agrada donar-los-hi un petó de tant en tant.
Rellegint això, quin batibull, quin mal de cap, quantes tonteries.
És culpa vostra, no és culpa meva.
11 comentaris:
guapa, que no són tonteries. Digues a la teva companya de pis que no se'n vagi tan a la selva. No hi va perquè no t'estimi, hi va perquè el seu home és allà. Què hi farem. M'agradaria poder portar-te un pot de nutella i unes margarides ara mateix... No estiguis trista. Podries trucar els greasos i sortir una estona amb ells, ja saps que són teràpies infalibles. T'envio més petons dels que et càpiguen a la cara.
avui no estic trista, espinach. estic millor. pensar en què m'agrada i en què no m'agrada és positiu. i les nenes em cuiden en la mesura del possible. i els restaurants amb cambrers bonics m'encanten.
un petó molt fort.
Hola bonica sóc un dels grisos... que no té gaire ganes de sortir, però si és amb tu faria un esforç segur.
M'agrada molt com i què escrius, no són tonteries i si llegeixes a poc a poc i amb interès tampoc estan desordenades. M'encanta ser causa de les teves escriptures!!
Com pots ser tan jove i tenir tan clars els sentiments?, t'admiro! En serio, primer m'he perdut però quan t'he entès m'has deixat encisat. Una pregunta, t'atures a escoltar el senyor del metro o només passes i t'alegra el passeig? És que m'he intentat parar mil vegades, però mai ho aconsegueixo, és com si jo fos un altre metro que va per unes altres vies. Va, i no et posis trista que si ho torno a sentir t'acabaré trucant jo, ok?
Això cada dia s'assembla més a una teràpia de grup. O a un d'aquests llibres d'autoajuda.
jo me n'estic llegint 2, té algo a veure doctora?
els sentiments clars, jo?
visca les teràpies de grup, si són amb cigarrets i molt de vi. d'aquest que fa que els llavis es posin granates fins al dia següent.
by the way, he canviat de video mil vegades, però aquest que he posat ara és el definitiu. és que la noia que l'havia penjat tenia posat que no es pogués embed però li vaig demanar que ho canviés i ho va fer. és molt simpàtica. és la sandra dee (la de veritat, no la de grease, perque jo no ho sabia però existeix una sandra dee de veritat) cantant en una pel·lícula. el millor és que ahir, anant amb metro, va venir un home tocant un instrument molt bonic i molt estrany i es va posar a tocar aquesta cançó.
no, no em paro a escoltar el senyor de l'acordió perque vaig de camí a classe i com sempre faig tard. però faig tot el passadís del metro (que és llarg) ballant una mica al ritme de la seva música, lo qual em sembla prou bon homenatge. si puc li dono diners, sinó li somric i li dic amb els ulls que l'estimo.
http://www.youtube.com/watch?v=T3iHYnELMpE
ok, gràcies espinach. la carrà s'ha convertit en la meva nova idola. com em posen els nois de malles vermelles. viva raffaella supra tutti!
has pensat, si no tens ganes d'estar sola, a fer-me un truc?
jo et convido a casa meva a muntar mobles, desfer caixes. tinc vi (una ampolla preciosa, amb floretes estampades) i tabac, què més vols?
màrius, t'esimo! ara et truco
Publica un comentari a l'entrada