dissabte, 27 de desembre del 2008

El bizco de Prosegur*

Perdre l'Ave és cosa de dos minuts. Ningú es creu que sigui millor fer la reclamació al lloc de destí, i menys encara si resta una hora d'espera fins al proper tren. Estic segura que la Mònica i jo vam arribar al control a i 37; tres minuts abans de la sortida del tren, un minut abans de que tanqui el control. En teoria. A control tancat és relativament normal que el guàrdia de Prosegur et digui tonta quan et troba intentant saltar la cinta elàstica que et separa del tren. El fet que sigui bizco només li dóna més gràcia a la tonteria.

A la tonteria de no saber on està Vigo però saber amb seguretat que si les teves amigues es diuen Pili i Tamara no has nascut al País Basc. A la tonteria de pagar 30 euros més per agafar un tren pitjor, no viatjar en club i arribar dues hores més tard. A la tonteria de voler un pastís de poma deu minuts abans i un paquet de tabac sota la pluja. A la tonteria dels Nadals al Refugi de Viana, cada any més ràpids i cada any més estrepitosos. A la tonteria de fer reclamacions després de les teves tres copes de cava i les restes de les dels demés.

A les preguntes què diries sobre 'confiança' i 'família' em trobo responent cursilades i clichés. A mi també m'agradaria escriure cançons com la Mònica, la diferència és que mai em diria 'TuKaos'. Mai m'ha agradat canviar les c's o les q's per k's. Mai m'han agradat les abreviacions. Mai m'han agradat les faltes d'ortografia. Mai m'han agradat els bizcos.

Estimava l'Ave de la meva forma irracional habitual. Ara estic contrariada i ja no sé què pensar. Ara escolto la Zooey Deschanel i em pregunto quant de temps durarà el meu ros natural. Algun dia serà l'hora de tallar-lo d'arrel per comprovar de quin color torna a sortir. Que la meva germana gran hagi marxat i li demani a la petita de venir-me a fer companyia potser és una senyal. Mai sabré què són 'confiança' ni 'família', però sé que estimo un munt a la meva.



*Aquest text s'entitula 'El bizco de Prosegur' per una promesa a la Mònica. El títol real després d'escriure el text és 'Cursilades i clichés'. Perquè sóc una cursi i només parlo de clichés.

dissabte, 20 de desembre del 2008

dissabte, 13 de desembre del 2008

Llatí, Art, Física i Matemàtiques.

Fa un parell d'anys, després de llegir Resurrección, escrivia en una petita llibreteta que encara guardo les coses de cada dia que em semblaven boniques. Per no oblidar-les com Nejliudov i recordar sempre l'esperit de joventut i naturalitat que m'envoltava. És tot senzill i personal, fins i tot egoista.

Hi guardo entre d'altres caminar sota la pluja torrencial després de que el Barça guanyi, les trucades telefòniques des d'una cabina, que un antic professor que estimava tingui una filla que es diu Isolda, anar a buscar aigua a la font amb un càntir, menjar castanyes, les cartes sense enviar i que ordenar-ho tot signifiqui desordenar-ho tot abans.

Avui he desordenat tota una habitació per ordenar-la. Avui plourà després de guanyar al Madrid i menjaré la xocolatina 13 del meu calendari d'advent. Potser avui la Isolda fa tres anys i potser em truquen des d'una cabina. No crec que escrigui una carta inacabada ni que vagi a buscar aigua en una font amb un càntir, però mai se sap.

Avui obriré de nou la meva llibreteta de les coses boniques per escriure-hi aquesta. Perque quan ho he llegit al diari se m'ha posat la pell de gallina en veure que encara hi ha joves que es queixen de formes boniques i amb sentit comú. I perque m'han donat ganes de tornar al batxillerat, que engeguin el pla bolonia i quedar-me tota la nit amb els meus companys de Ceret escoltant al Monsieur Richard i a la Señorita Miñambre.

divendres, 5 de desembre del 2008

Señales



Al meu nòvio no li agrada que escrigui sobre ell al blog. Si vull escriure sobre ell al blog he de fer-ho d'amagat perque no s'enfadi. El meu nòvio no té ni facebook ni myspace ni res que se li assembli perque es sentiria exposat i això li molesta. Té un youtube molt bonic, però és per feina. Ell té molta feina.

Al meu nòvio li agrada el barça i li agraden les pel·lícules. Crec que li agradaria fer pel·lícules però al meu nòvio li costa molt enfrontar-se als seus desitjos per fer-los realitat. Al meu nòvio i a mi ens agrada Señales, amb el Mel Gibson i el Joaquim Phoenix. Phoenix sempre m'ha semblat un cognom molt bonic.

Al meu nòvio se li està trencant la casa a trossos. Ahir en mitja hora van deixar de funcionar l'estufa elèctrica, l'allargador industrial i el dvd del chino. Arrel d'això em va demanar que escrivís una entrada al meu blog; a veure si algú entén quina és la causa d'aquests desperfectes sobtats.

Jo li vaig dir al meu nòvio que escriuria l'entrada, ell va proposar que la titulés señales i jo vaig proposar posar-hi el video de chitty chitty bang bang on el pare fa l'esmorzar als fills perque allà l'invent no funciona i perque m'encanta la cançó.

Al meu nòvio no li agradarà la meva entrada, perque al meu nòvio no li agrada que l'estimi en públic.