not even madonna could look as effortlessly cool as she did...
i m'encanta que 47 segons abans d'acabar la cançó a la debbie se li oblidi, però sigui igual.
dimarts, 30 d’octubre del 2007
dilluns, 29 d’octubre del 2007
cleanest fingernails i ever saw
últimament a la meva vida tinc la inquietant sensació que res no acaba de funcionar. no és que no funcioni del tot com 'oh shit what a fucking life!' sinó que comença a funcionar bé, però no acaba de fer-ho. com si tot a la meva vida funcionés a mitges. només per un costat, només amb el profe, només els fogons, només si som dos. i això em comença a posar una mica miqueteta nerviosa.
a moments tinc la impressió que sóc jo que m'he tornat boja. que en realitat les coses funcionen bé, però jo estic paranoica i veig errors per tots costats. que van bé els dos costats, que sola me'n sortiria, que la caldera també, que mai som més que dos. però no.
definitivament els meus jbl radial altavoces black funcionaven només per la dreta. el primer indici el vaig tenir quan, degut al so (que sí surt per davant i per darrere) els meus altaveus rotaven en direcció a les agulles del rellotge. és una imatge difícil d'explicar, però força simpàtica. algun amic teu diria que són els fantasmes, que es desperten amb la música, però després de posar la mà i l'orella a l'altaveu esquerra i de pujar i baixar molt el volum i de canviar varies vegades de cançó he determinat que efectivament estaven trencats.
les meves classes de matemàtiques també funcionen només per un costat. s'han convertit en un desordenat conglomerat de paraules endomòrfiques, símbols imaginaris i nombres ideals que no arriben ni a qualitat de conceptes. amb el professor de problemes, que és simpàtic i té els ulls blaus sortits, sembla que tot s'ordena i em crec durant unes hores que si agafo el llibre l'entendré. fins que agafo el llibre i no l'entenc.
per fi després d'un mes de viure aquí avui han vingut a posar el gas. això sí era fàcil de funcionar del tot. obren la clau i 'paf' somnis fets realitat d'una banyera d'aigua calenta calentíssima cremant casi bullint i bombolletes i espelmetes. i resulta que la nova normativa diu que hi ha d'haver un dispositiu que separi la caldera de no se què. així que 'te pongo el gas, pero te bloqueo la caldera, vale?' como vale? vale nada! i la meva banyera d'aigua calenta calentíssima cremant casi bullint i bombolletes i espelmetes? bombolletes i espelmetes les que vulguis, però l'aigua freda. això sí, ja puc fer-me espaguetis. ja no tinc excusa per menjar menjar preparat.
tu i jo sols funcionem. però no som només dos. si ella es posa en contacte amb tu et tornes boig. i deixem de funcionar.
hagués estat infinitament bonic que t'haguéssis adonat de lo fàcil que és deixar de creure en les pel·lícules i creure en les coses reals. en com ens agrada ballar el twist. escoltar música al vinil nou. veure blue velvet o badlands. passar 6 mesos a LA o 5 dies a nova york. desitjar que el barça guanyi tots els partits i el bojan faci molts gols.
però no.
ja n'hi ha prou.
sortosament a la FNAC tenen el talonari de garantia total i només fent unes quantes cues et canvien els jbl radial altavoces black que només funcionen per la dreta per uns jbl radial altavoces black que funcionen pels dos costats. a la vida en general hi hauria d'haver un servei de garantia total. quan alguna cosa no funciona hi vas, fas tres cues i nou de nou. no sé si a tu podrien arreglar-te, però a mi potser sí. i llavors al passejar pel carrer deixaria de pensar en comprar-te el vinil vermell de l'elvis de l'aparador.
però les cues a la vida real són més llargues que a la FNAC.
a moments tinc la impressió que sóc jo que m'he tornat boja. que en realitat les coses funcionen bé, però jo estic paranoica i veig errors per tots costats. que van bé els dos costats, que sola me'n sortiria, que la caldera també, que mai som més que dos. però no.
definitivament els meus jbl radial altavoces black funcionaven només per la dreta. el primer indici el vaig tenir quan, degut al so (que sí surt per davant i per darrere) els meus altaveus rotaven en direcció a les agulles del rellotge. és una imatge difícil d'explicar, però força simpàtica. algun amic teu diria que són els fantasmes, que es desperten amb la música, però després de posar la mà i l'orella a l'altaveu esquerra i de pujar i baixar molt el volum i de canviar varies vegades de cançó he determinat que efectivament estaven trencats.
les meves classes de matemàtiques també funcionen només per un costat. s'han convertit en un desordenat conglomerat de paraules endomòrfiques, símbols imaginaris i nombres ideals que no arriben ni a qualitat de conceptes. amb el professor de problemes, que és simpàtic i té els ulls blaus sortits, sembla que tot s'ordena i em crec durant unes hores que si agafo el llibre l'entendré. fins que agafo el llibre i no l'entenc.
per fi després d'un mes de viure aquí avui han vingut a posar el gas. això sí era fàcil de funcionar del tot. obren la clau i 'paf' somnis fets realitat d'una banyera d'aigua calenta calentíssima cremant casi bullint i bombolletes i espelmetes. i resulta que la nova normativa diu que hi ha d'haver un dispositiu que separi la caldera de no se què. així que 'te pongo el gas, pero te bloqueo la caldera, vale?' como vale? vale nada! i la meva banyera d'aigua calenta calentíssima cremant casi bullint i bombolletes i espelmetes? bombolletes i espelmetes les que vulguis, però l'aigua freda. això sí, ja puc fer-me espaguetis. ja no tinc excusa per menjar menjar preparat.
tu i jo sols funcionem. però no som només dos. si ella es posa en contacte amb tu et tornes boig. i deixem de funcionar.
hagués estat infinitament bonic que t'haguéssis adonat de lo fàcil que és deixar de creure en les pel·lícules i creure en les coses reals. en com ens agrada ballar el twist. escoltar música al vinil nou. veure blue velvet o badlands. passar 6 mesos a LA o 5 dies a nova york. desitjar que el barça guanyi tots els partits i el bojan faci molts gols.
però no.
ja n'hi ha prou.
sortosament a la FNAC tenen el talonari de garantia total i només fent unes quantes cues et canvien els jbl radial altavoces black que només funcionen per la dreta per uns jbl radial altavoces black que funcionen pels dos costats. a la vida en general hi hauria d'haver un servei de garantia total. quan alguna cosa no funciona hi vas, fas tres cues i nou de nou. no sé si a tu podrien arreglar-te, però a mi potser sí. i llavors al passejar pel carrer deixaria de pensar en comprar-te el vinil vermell de l'elvis de l'aparador.
però les cues a la vida real són més llargues que a la FNAC.
dilluns, 22 d’octubre del 2007
mons paral·lels
existeix un món paral·lel que estic començant a descobrir. fins fa poc pensava que era un món paral·lel més a prop de la realitat absoluta que el món real de la vida mateixa. a mesura que passen els dies i passen les classes ho poso cada vegada més en dubte. els matemàtics es dediquen a estudiar les veritats més exactes sense donar-los-hi cap utilitat. i això provoca que tots els matemàtics tinguin una condició vergonyosa constant farcida de falsa modèstia i sobèrbia racional. em fascina veure els meus professors, que saben més del món que casi ningú, caminar pels claustres amb els hombros encongits i la mirada a terra, però fent petits saltironets a cada pas. em fascina que diguin que E és subespai vectorial de R4 ja que ve donat per l'equació linial b-c=0 i afegeixin 'i ja no cal demostrar res més'. com si fos poc.
a la facultat de matemàtiques són tan seriosos que si la professora no hi és envien a una pobra substituta. que amb prou feines ha tingut temps de dutxar-se abans de venir i que té por d'apretar massa el guix no fos cas que de tant apretar-lo es trenquin el guix, la pissarra i la paret i el seu primer dia de classe sigui una catàstrofe. el que no té en comtpe és que si no apreta no veiem un carajo i uns ens posem a escriure sobre ella a les nostres llibretetes personals i altres a parlar, uns a llegir el diari gratuit i altres a dormir. i el nerviosisme del primer dia de la substituta va in crescendo. ser substitut és sempre una catàstrofe.
a la facultat de matemàtiques són tan seriosos que al lavabo hi ha una màquina de preservatius. no fos cas que entre matriu i matriu ens assaltés la necessitat imperiosa d'anar a mantenir relacions sexuals al wc i no tinguéssim condons a sobre. o potser és amb la previsió de que els prematemàtics siguem tan vergonyosos que no poguem ni anar a la farmàcia a demanar uns preservatius en veu alta i els haguem de comprar a 0'50€ (o 50 centaus) el condó ben tancadets a dintre el wàter, com qui no vol la cosa, a recer de les mirades inquisidores del farmacèutic i dels altres compradors.
a partir d'avui i a partir d'això em miraré als meus companys de classe d'una altra manera. quants d'ells es deuen mirar durant la classe enviant-se senyals amagades de trobar-se al lavabo a la pausa per una aferrissada? i si algun d'ells em mira a mi i jo no me n'he adonat i m'estic perdent el frenesí d'un polvet ràpid als wàters freds amb un adolescent ple de granets vermells?
hauré d'estar atenta.
espero que si això passa sigui algun dels que m'agraden. dels que no escriuen res, no prenen apunts a classe, només miren i escolten de braços creuats, i amb això ja en tenen prou. tant que en saben.
a la facultat de matemàtiques són tan seriosos que si la professora no hi és envien a una pobra substituta. que amb prou feines ha tingut temps de dutxar-se abans de venir i que té por d'apretar massa el guix no fos cas que de tant apretar-lo es trenquin el guix, la pissarra i la paret i el seu primer dia de classe sigui una catàstrofe. el que no té en comtpe és que si no apreta no veiem un carajo i uns ens posem a escriure sobre ella a les nostres llibretetes personals i altres a parlar, uns a llegir el diari gratuit i altres a dormir. i el nerviosisme del primer dia de la substituta va in crescendo. ser substitut és sempre una catàstrofe.
a la facultat de matemàtiques són tan seriosos que al lavabo hi ha una màquina de preservatius. no fos cas que entre matriu i matriu ens assaltés la necessitat imperiosa d'anar a mantenir relacions sexuals al wc i no tinguéssim condons a sobre. o potser és amb la previsió de que els prematemàtics siguem tan vergonyosos que no poguem ni anar a la farmàcia a demanar uns preservatius en veu alta i els haguem de comprar a 0'50€ (o 50 centaus) el condó ben tancadets a dintre el wàter, com qui no vol la cosa, a recer de les mirades inquisidores del farmacèutic i dels altres compradors.a partir d'avui i a partir d'això em miraré als meus companys de classe d'una altra manera. quants d'ells es deuen mirar durant la classe enviant-se senyals amagades de trobar-se al lavabo a la pausa per una aferrissada? i si algun d'ells em mira a mi i jo no me n'he adonat i m'estic perdent el frenesí d'un polvet ràpid als wàters freds amb un adolescent ple de granets vermells?
hauré d'estar atenta.
espero que si això passa sigui algun dels que m'agraden. dels que no escriuen res, no prenen apunts a classe, només miren i escolten de braços creuats, i amb això ja en tenen prou. tant que en saben.
dilluns, 1 d’octubre del 2007
sant antoni maria claret
el último día en casa de sant antoni maria claret marta y maialen hacen las cajas de todos los platos porque no les parece bien que yo decida comprar nuevos. aunque yo me había hecho a la idea de tener vajilla nueva, ellas me han convencido de que los vasos que tenemos, que a mí me parecían tan difíciles e antipáticos de lavar son muy bonitos y muy cómodos para beber. sobre todo si se trata de cocacola con hielo. marta y maialen ven la belleza en sitios inhóspitos.
el último día en casa de sant antoni maria claret cuando maialen ya se había ido a dormir en una habitación llena de cosas de extraños decidimos que vamos a hacer bloody marys en el bar de siempre. donde maialen dice que no había estado tan a menudo. le explicamos al camarero del bar que es guapo y simpático que estoy llorando porque mi compañera de piso se va a vivir a bilbao y la voy a echar de menos. no le explico que antes se va dos meses a París. es un detalle que se puede obviar pues lo que me pone triste no es que se vaya a otra ciudad, es que ya no estará para darme los buenos días. ni para despertarme cuando estoy llegando tarde a clase, o al trabajo, o a cualquier sitio. seguro que si hubiese tenido que hacer de sustituta de vocal mientras vivía con maialen no me hubiese dormido y ahora podría todavía ir a votar. el camarero me responde que encara gràcies que sólo se va a bilbao. que no me queje tanto que su familia está en argentina. cuanta razón tiene. pero que poco me importa su vida. yo estoy triste y él que se joda.
el último día en casa de sant antoni maria claret después de emborracharnos un poco en el bar de siempre decidimos dormir todas en el sofá y cometemos el error de poner la tele. no sé cuantos sabeis que por la tele por la noche sólo dan concursos malos. y llamamos a todos. siempre con respuestas erroneas. siendo chicas con estudios y no sabemos ni sumar todos los números ni contar todos los triángulos. en realidad ni marta ni yo tenemos todavía estudios, pero maialen sí, y es ella quien hace esta observación. suerte que paga mi padre. es la última noche. que más da.
el último día en casa de sant antoni maria claret nos ponemos esa mascarilla invisible que hace siglos que ronda por casa. es como si fueras actor y te estuvieran quitando la máscara. no sabemos si tiene efectos contraindicativos cuando estás borracha. ni si se puede poner mientras fumas al lado de la ventana para que a maialen no le moleste el humo, porque dice que seguro que es muy malo dormir con todo el humo que se queda concentrado en la habitación. a ella es a la única que se le puede quitar bien la mascarilla. a mí me han puesto muy poquita. o a lo mejor es que no ha funcionado, como las tirillas de los poros, pues tengo la piel fatal. en realidad me equivocaba.
el último día en casa de sant antoni maria claret miramos vuelos para que maialen venga a vernos el puente del uno de noviembre. pero que pena mirar vuelos para que vuelva.
el último día en casa de sant antoni maria claret no vamos a dormir. porque nos queremos. porque ser compañeras de piso es serlo todo. porque se va maialen y se va mi amiga. y mi madre. y mi hermana. y mi tía. y mi hija. y mi compañera de trabajo. y mi enemiga. y mi prima. y mi todo.
y me quedo sola sin ti.
mai, cuéntame algo de cuando eras pequeña...
el último día en casa de sant antoni maria claret cuando maialen ya se había ido a dormir en una habitación llena de cosas de extraños decidimos que vamos a hacer bloody marys en el bar de siempre. donde maialen dice que no había estado tan a menudo. le explicamos al camarero del bar que es guapo y simpático que estoy llorando porque mi compañera de piso se va a vivir a bilbao y la voy a echar de menos. no le explico que antes se va dos meses a París. es un detalle que se puede obviar pues lo que me pone triste no es que se vaya a otra ciudad, es que ya no estará para darme los buenos días. ni para despertarme cuando estoy llegando tarde a clase, o al trabajo, o a cualquier sitio. seguro que si hubiese tenido que hacer de sustituta de vocal mientras vivía con maialen no me hubiese dormido y ahora podría todavía ir a votar. el camarero me responde que encara gràcies que sólo se va a bilbao. que no me queje tanto que su familia está en argentina. cuanta razón tiene. pero que poco me importa su vida. yo estoy triste y él que se joda.
el último día en casa de sant antoni maria claret después de emborracharnos un poco en el bar de siempre decidimos dormir todas en el sofá y cometemos el error de poner la tele. no sé cuantos sabeis que por la tele por la noche sólo dan concursos malos. y llamamos a todos. siempre con respuestas erroneas. siendo chicas con estudios y no sabemos ni sumar todos los números ni contar todos los triángulos. en realidad ni marta ni yo tenemos todavía estudios, pero maialen sí, y es ella quien hace esta observación. suerte que paga mi padre. es la última noche. que más da.
el último día en casa de sant antoni maria claret nos ponemos esa mascarilla invisible que hace siglos que ronda por casa. es como si fueras actor y te estuvieran quitando la máscara. no sabemos si tiene efectos contraindicativos cuando estás borracha. ni si se puede poner mientras fumas al lado de la ventana para que a maialen no le moleste el humo, porque dice que seguro que es muy malo dormir con todo el humo que se queda concentrado en la habitación. a ella es a la única que se le puede quitar bien la mascarilla. a mí me han puesto muy poquita. o a lo mejor es que no ha funcionado, como las tirillas de los poros, pues tengo la piel fatal. en realidad me equivocaba.
el último día en casa de sant antoni maria claret miramos vuelos para que maialen venga a vernos el puente del uno de noviembre. pero que pena mirar vuelos para que vuelva.
el último día en casa de sant antoni maria claret no vamos a dormir. porque nos queremos. porque ser compañeras de piso es serlo todo. porque se va maialen y se va mi amiga. y mi madre. y mi hermana. y mi tía. y mi hija. y mi compañera de trabajo. y mi enemiga. y mi prima. y mi todo.
y me quedo sola sin ti.
mai, cuéntame algo de cuando eras pequeña...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)