El silenci i la brutícia

Tot i que al principi faci por, a vegades viatjar durant hores per veure processons té alguna cosa d'expiatori. El que fa més pena és saber que ja no són reals, que tot s'ha convertit en mentida perque el món i, en especial els turistes com la meva amiga polaca i jo, ho hem volgut així. Viatjar durant hores per descobrir que a poc a poc les coses es van embrutant tant que ja no hi ha manera de veure-les purament; que a mesura que t'apropes a Barcelona creixen els peatges i la gasolina és cada vegada més cara; que qui et vindrà a veure a casa quan arribis no serà el teu nòvio, sinó el teu amant o algun succedani.

Actualment les processons ja no són perque els fidels vegin un cop a l'any els seus sants, crists o verges vàries passejant pel carrer i tinguin l'oportunitat de cantar-los-hi saetas, sinó que han publicat un llibret amb totes les processons del dia. Talment un parc d'atraccions. En negreta trobem els millors llocs i hores per veure cada processó, i en les pàgines anteriors la descripció amb números i colors de cada cofradia. Per nosaltres ni tan sols això ha servit, doncs de processons en realitat n'hem vist una i mitja, si és que ha arribat a la una. La meva amiga polaca ha fet de més bona turista i es va asseure a veure tota l'Aurora (mentre nosaltres veiem el futbol), que es veu que és la més bonica perque és rossa i tot és blanc i platejat i en realitat no és que sigui la més bonica sinó que és la menys hortera. Ella té més bon cor i creu més en l'amor, jo estic cansada d'esforçar-me.

La brutícia continua en banys termals al mig d'una muntanya que està a dues hores de Granada. No, a dues hores no està, està a mitja hora, les dues hores va ser el que ens va costa trobar-la després de fer, desfer i refer el mateix camí cinc, sis, set o tretze vegades; de creuar-nos amb un gos minse que volia atacar-nos i dosmil conills saltironencs (i potser em quedo curta). Per molt que vulguis rentar les coses, si l'aigua està bruta de sofre, no hi ha res que es renti.

De totes formes els banys termals plens de sofre no són res comparats amb el que allà anomenen er dragón. Tàrrega estava neta com una patena comparada amb el vertedero podrit on ens van portar er Pico i er Rezk; ni tan sols el mdma i el seu amor van poder amb aquella brutícia generalitzada. Ells diuen que és un festival, a mi només em sembla una colla de gent bruta que es reuneix en qualsevol lloc brut, ven menjar i begudes brutes, punxa música bruta i es droga per aguantar-ho. Vaig contar-ho i em sembla que érem 5 els que no portàvem un dit de pols a sobre en tot el festival (els 4 amb els que anava i jo). El pitjor de tot és que els bruts drogats no només s'emporten els seus gossos respectius, que encara estan més bruts que els amos, sinó que també s'emporten els seus fills, i això causa massa tristesa com per poder relaxar-se. La meva amiga polaca va fumar-se un parell de porros i no li importava massa, a mi sí m'importa, jo passo de la incomoditat i la brutícia, a mi que em posin rock and roll i terra d'asfalt, o almenys que treguin el vent que aixeca la sorra que se't posa a la boca i als ulls.

Sort que la meva germana gran m'ha deixat un parell de Franziskaners i una ampolla de cava a la nevera, sinó la soledat de la tornada no seria prou bruta. Escoltant la perfidia de tu amor. O del meu, qui sap.