dimecres, 24 de juny del 2009
dilluns, 15 de juny del 2009
The Magical Mystery Tour Is Dying To Take Me Away
Fa pocs dies vaig dormir per primera vegada des de fa quatre anys a casa els meus pares. Això és mentre els meus pares eren a casa, doncs és cert que algunes vegades havia invadit la casa gran d'Escoles Pies en la seva absència, fent venir a la policia a mitjanit a ple crit del Magical Mystery Tour amb dues copes de Cristal i els pits a l'aire.
Allà dalt hi queden 4 coses meves mal comptades: els àlbums, les agendes i els diaris. Sempre he pensat que era una dona que mai acabava res, doncs resulta que en tinc uns quants, de diaris acabats. Tots demostren que sóc una dona d'imatges. Els meus escrits no parlen dels sentiments que tinc cap a les coses, sinó del futur que m'espera si mantinc els meus sentiments.
JB era el meu home preferit de la preadolescència, i tots els que em coneixien llavors ho sabien. El meu diari podria dir una cosa així: i aquesta nit quan anem a la festa li diré al JB que l'estimo i ell em dirà que m'estima a mi, i llavors al dia següent anirem al cine com el primer dia que hi vam anar i ell em dirà que tota la vida només ha pensat en mi, i jo llavors el faré patir una mica perque s'ho mereix, però li acabaré declarant el meu amor quan estigui convençuda que el seu és real, i ens casarem i tindrem molts fills.
Res de tot això passava mai. No pots planejar el futur amb tanta precisió, perque un mil·límetre en fals ho envia tot a la merda. Posem pel cas al final JB està castigat i no pot venir a la festa. Tot el meu futur per endevant queda desmuntat i no hi ha res més. Res més que la feina de buscar-me i crear-me una nova imatge que desmuntar. Decepcions i més decepcions perque les coses no passen mai exactament com una vol.
Jo ja em veia l'any que ve, una ballarina renascuda, parlant l'alemany com una nativa i fent classes amb el mateix Forsythe. Però no, i de sobte, no. Hauria d'aprendre dels meus errors, tranquilitzar-me i continuar endevant, però el meu cap no deixa d'imaginar-se l'any que ve, en un pis preciós i acollidor del carrer Aribau, amb una subvenció prou quantiosa, i una estrena mundial de les filles föllen.
Sempre he pensat que si m'imagino les coses, aquestes no passaran. Així que, en la mesura del possible, canviaré aquesta imatge per una molt pitjor: morta de fàstic i de tristesa, lesionada sense poder ballar, abandonada per tothom i tornant a viure a la casa gran d'Escoles Pies a l'hivern, quan no funciona la piscina i no s'hi està tant bé, al jardí, escoltant The Magical Mystery Tour amb dues copes de Cristal i els pits a l'aire.
Allà dalt hi queden 4 coses meves mal comptades: els àlbums, les agendes i els diaris. Sempre he pensat que era una dona que mai acabava res, doncs resulta que en tinc uns quants, de diaris acabats. Tots demostren que sóc una dona d'imatges. Els meus escrits no parlen dels sentiments que tinc cap a les coses, sinó del futur que m'espera si mantinc els meus sentiments.
JB era el meu home preferit de la preadolescència, i tots els que em coneixien llavors ho sabien. El meu diari podria dir una cosa així: i aquesta nit quan anem a la festa li diré al JB que l'estimo i ell em dirà que m'estima a mi, i llavors al dia següent anirem al cine com el primer dia que hi vam anar i ell em dirà que tota la vida només ha pensat en mi, i jo llavors el faré patir una mica perque s'ho mereix, però li acabaré declarant el meu amor quan estigui convençuda que el seu és real, i ens casarem i tindrem molts fills.
Res de tot això passava mai. No pots planejar el futur amb tanta precisió, perque un mil·límetre en fals ho envia tot a la merda. Posem pel cas al final JB està castigat i no pot venir a la festa. Tot el meu futur per endevant queda desmuntat i no hi ha res més. Res més que la feina de buscar-me i crear-me una nova imatge que desmuntar. Decepcions i més decepcions perque les coses no passen mai exactament com una vol.
Jo ja em veia l'any que ve, una ballarina renascuda, parlant l'alemany com una nativa i fent classes amb el mateix Forsythe. Però no, i de sobte, no. Hauria d'aprendre dels meus errors, tranquilitzar-me i continuar endevant, però el meu cap no deixa d'imaginar-se l'any que ve, en un pis preciós i acollidor del carrer Aribau, amb una subvenció prou quantiosa, i una estrena mundial de les filles föllen.
Sempre he pensat que si m'imagino les coses, aquestes no passaran. Així que, en la mesura del possible, canviaré aquesta imatge per una molt pitjor: morta de fàstic i de tristesa, lesionada sense poder ballar, abandonada per tothom i tornant a viure a la casa gran d'Escoles Pies a l'hivern, quan no funciona la piscina i no s'hi està tant bé, al jardí, escoltant The Magical Mystery Tour amb dues copes de Cristal i els pits a l'aire.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)