tinc un greu problema en entendre que les pel·lícules no són la vida real. o que la vida real no és com a les pel·lícules. que en facin basades en fets reals no fa més que augmentar la meva desorientació en aquest tema fent-me creure encara més que les dues hores que dura la pel·lícula són la vida d'una sola persona. és com si els detalls que la pel·lícula obvia fossin detalls que no existeixen per mi en la realitat i em quedo creient que un dia plujós em veurà de nou dins d'un autobús en una ciutat exòtica, tindrà un flash-back exacte de quan em va veure dins l'autobús en un dia plujós a Barcelona fa no sé quants mil anys i es sobreentendrà que viurem feliços per la resta de les nostres vides. sense malentesos, sense malalties, fumant i bebent.
llavors ve quan tinc una bronquitis i he de deixar de fumar. com? això no és possible. a la meva pel·lícula jo surto fumant
tota l'estona.
tota l'estona.
tota l'estona.
és que quan em vegi dins l'autobús no li agafarà la catarsi que el farà començar-me a buscar per mar i per oceà fins que 10 minuts abans de que jo hagi d'agafar un avió cap a l'altra punta del món aconsegueixi localitzar-me i vingui corrent a buscar-me a la porta d'embarc comprant un billet qualsevol abans per poder passar els controls i em cridarà i jo només veure'l entendré quant ens estimem i que mai ens hem oblidat i correré a abraçar-lo mentre sona 'i believe when i fall in love with you it will be forever i believe when i fall in love this time it will be forever' com a banda sonora espontània del moment més important de la meva vida a l'aeroport?
com m'agraden les pel·lícules ensucrades. quina reincidència en la melangia. més color rosa i menys trascendència mística.
a ballar rock and roll.
1 comentari:
quan era petita, sempre tenia aquesta sensació. La de viure dins una pel·lícula. Hi havia moments en què si no em connectava al meu walkman, era com si les coses no passessin com havien de passar, simplement perquè no hi havia banda sonora que ho fes tot com havia de ser: natural. Encara em passa. El que no acabo de controlar, a la vida, són les el·lipsis temporals. De vegades sembla que no hagin d'arribar mai. Com m'agrada que escriguis aquestes coses. Bonica.
Publica un comentari a l'entrada