divendres, 28 d’agost del 2009
dimecres, 1 de juliol del 2009
Wednesday Mornings in Salerno
Dilluns al matí prenem un café al Desayunos y Meriendas. Quaranta vuit hores més tard fem el mateix al pati interior on dóna la nostra habitació conventual al centre històric de Salerno. Un café bastant més dolent acompanyat d'un esmorzar molt dolent, però envoltades d'artistes preparats per reciclar i parlar sobre el caos. No diré per primera vegada.
En Quaranta vuit hores hem estat a punt de tenir un accident, hem fet una foto involuntària al nostre perseguidor, hem menjat un gelat a la porta de la casa genovesa de Cristòfol Colom, hem atravessat la més gran de les tempestes i un ocell s'ha cagat al meu cap.
'Comuncue' (tantmateix escrit com a mi em ve de gust), què més donen les cagades si podem llevar-nos mitja hora abans i banyar-nos al mar abans d'esmorzar. No hem de fer-nos il·lusions, les imatges són irreals i fan mal. Serà bo recordar que els italians són els millors actors del món.
'Comuncue', què més donen les cagades si ens acompanya sempre Jane, amb una peculiar declaració d'amor. D'estimar-se i jo tampoc. De les dues fotografies abans d'esmorzar. Que també són imatges, però són reals i són records i no fan mal, sinó melangia, que és bonica i és romàntica.
Gràcies als pares per la vostra preocupació, al Filippo per la teva hospitalitat, al Roger per la teva rapidesa informativa i al Lope pel teu encert asseveratiu.
"je vous aime... vous non plus"
En Quaranta vuit hores hem estat a punt de tenir un accident, hem fet una foto involuntària al nostre perseguidor, hem menjat un gelat a la porta de la casa genovesa de Cristòfol Colom, hem atravessat la més gran de les tempestes i un ocell s'ha cagat al meu cap.
'Comuncue' (tantmateix escrit com a mi em ve de gust), què més donen les cagades si podem llevar-nos mitja hora abans i banyar-nos al mar abans d'esmorzar. No hem de fer-nos il·lusions, les imatges són irreals i fan mal. Serà bo recordar que els italians són els millors actors del món.
'Comuncue', què més donen les cagades si ens acompanya sempre Jane, amb una peculiar declaració d'amor. D'estimar-se i jo tampoc. De les dues fotografies abans d'esmorzar. Que també són imatges, però són reals i són records i no fan mal, sinó melangia, que és bonica i és romàntica.
Gràcies als pares per la vostra preocupació, al Filippo per la teva hospitalitat, al Roger per la teva rapidesa informativa i al Lope pel teu encert asseveratiu.
"je vous aime... vous non plus"
dimecres, 24 de juny del 2009
dilluns, 15 de juny del 2009
The Magical Mystery Tour Is Dying To Take Me Away
Fa pocs dies vaig dormir per primera vegada des de fa quatre anys a casa els meus pares. Això és mentre els meus pares eren a casa, doncs és cert que algunes vegades havia invadit la casa gran d'Escoles Pies en la seva absència, fent venir a la policia a mitjanit a ple crit del Magical Mystery Tour amb dues copes de Cristal i els pits a l'aire.
Allà dalt hi queden 4 coses meves mal comptades: els àlbums, les agendes i els diaris. Sempre he pensat que era una dona que mai acabava res, doncs resulta que en tinc uns quants, de diaris acabats. Tots demostren que sóc una dona d'imatges. Els meus escrits no parlen dels sentiments que tinc cap a les coses, sinó del futur que m'espera si mantinc els meus sentiments.
JB era el meu home preferit de la preadolescència, i tots els que em coneixien llavors ho sabien. El meu diari podria dir una cosa així: i aquesta nit quan anem a la festa li diré al JB que l'estimo i ell em dirà que m'estima a mi, i llavors al dia següent anirem al cine com el primer dia que hi vam anar i ell em dirà que tota la vida només ha pensat en mi, i jo llavors el faré patir una mica perque s'ho mereix, però li acabaré declarant el meu amor quan estigui convençuda que el seu és real, i ens casarem i tindrem molts fills.
Res de tot això passava mai. No pots planejar el futur amb tanta precisió, perque un mil·límetre en fals ho envia tot a la merda. Posem pel cas al final JB està castigat i no pot venir a la festa. Tot el meu futur per endevant queda desmuntat i no hi ha res més. Res més que la feina de buscar-me i crear-me una nova imatge que desmuntar. Decepcions i més decepcions perque les coses no passen mai exactament com una vol.
Jo ja em veia l'any que ve, una ballarina renascuda, parlant l'alemany com una nativa i fent classes amb el mateix Forsythe. Però no, i de sobte, no. Hauria d'aprendre dels meus errors, tranquilitzar-me i continuar endevant, però el meu cap no deixa d'imaginar-se l'any que ve, en un pis preciós i acollidor del carrer Aribau, amb una subvenció prou quantiosa, i una estrena mundial de les filles föllen.
Sempre he pensat que si m'imagino les coses, aquestes no passaran. Així que, en la mesura del possible, canviaré aquesta imatge per una molt pitjor: morta de fàstic i de tristesa, lesionada sense poder ballar, abandonada per tothom i tornant a viure a la casa gran d'Escoles Pies a l'hivern, quan no funciona la piscina i no s'hi està tant bé, al jardí, escoltant The Magical Mystery Tour amb dues copes de Cristal i els pits a l'aire.
Allà dalt hi queden 4 coses meves mal comptades: els àlbums, les agendes i els diaris. Sempre he pensat que era una dona que mai acabava res, doncs resulta que en tinc uns quants, de diaris acabats. Tots demostren que sóc una dona d'imatges. Els meus escrits no parlen dels sentiments que tinc cap a les coses, sinó del futur que m'espera si mantinc els meus sentiments.
JB era el meu home preferit de la preadolescència, i tots els que em coneixien llavors ho sabien. El meu diari podria dir una cosa així: i aquesta nit quan anem a la festa li diré al JB que l'estimo i ell em dirà que m'estima a mi, i llavors al dia següent anirem al cine com el primer dia que hi vam anar i ell em dirà que tota la vida només ha pensat en mi, i jo llavors el faré patir una mica perque s'ho mereix, però li acabaré declarant el meu amor quan estigui convençuda que el seu és real, i ens casarem i tindrem molts fills.
Res de tot això passava mai. No pots planejar el futur amb tanta precisió, perque un mil·límetre en fals ho envia tot a la merda. Posem pel cas al final JB està castigat i no pot venir a la festa. Tot el meu futur per endevant queda desmuntat i no hi ha res més. Res més que la feina de buscar-me i crear-me una nova imatge que desmuntar. Decepcions i més decepcions perque les coses no passen mai exactament com una vol.
Jo ja em veia l'any que ve, una ballarina renascuda, parlant l'alemany com una nativa i fent classes amb el mateix Forsythe. Però no, i de sobte, no. Hauria d'aprendre dels meus errors, tranquilitzar-me i continuar endevant, però el meu cap no deixa d'imaginar-se l'any que ve, en un pis preciós i acollidor del carrer Aribau, amb una subvenció prou quantiosa, i una estrena mundial de les filles föllen.
Sempre he pensat que si m'imagino les coses, aquestes no passaran. Així que, en la mesura del possible, canviaré aquesta imatge per una molt pitjor: morta de fàstic i de tristesa, lesionada sense poder ballar, abandonada per tothom i tornant a viure a la casa gran d'Escoles Pies a l'hivern, quan no funciona la piscina i no s'hi està tant bé, al jardí, escoltant The Magical Mystery Tour amb dues copes de Cristal i els pits a l'aire.
divendres, 29 de maig del 2009
Cors blaugrana
Vaig anar a Paris, vaig ser a Liverpool en un dia trist, he conduit fins a Lió i em vaig comprar mig Londres després de l'èpic minut 93. Aquest any no he estat a Roma. Perque fa casi tres anys que el Barça no és només el Barça, el Barça és una història d'amor. Una història d'amor començada als camerinos, recordant els primers gols de Messi a l'Estadi. Una història d'amor que es consolida tenyint la Cibeles de Blaugrana i de Catalanisme. Perqué sí sap rematar de cap, perqué sí és el millor del món.
Només hi ha dos homes a la meva vida, i els dos vesteixen els colors millor que ningú.
Només hi ha dos homes a la meva vida, i els dos vesteixen els colors millor que ningú.
diumenge, 24 de maig del 2009
Dibujos animados
Si jo hagués hagut d'escriure sobre ell, ho hagués fet exactament AIXÍ.
I guanyarem la Copa d'Europa perque ell s'ho mereix.
I guanyarem la Copa d'Europa perque ell s'ho mereix.
dimarts, 5 de maig del 2009
Don't let me down
Passa que encara estic afònica. Afònica he dit? Volia dir eufòrica. En aquest cas són derivades. L'una de l'altra i l'altra de l'una. Últimament només cridem els blaugrana. I vull seguir afònica fins l'agost. L'agost d'aquí molts anys. Què més dóna la veu si les coses van tan bé? Com menys parlem més treballem. Com més treballem més guanyem. Com més guanyem més t'estimo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)