VelvetHoneyPie

Croquetes

2010-01-21T11:40:00.000+01:00

Només tinc ganes de menjar croquetes d'avui endevant. Faré tantes croquetes que podrem empapelar la casa de croquetes. Faré croquetes de tot allò que es pugui fer croquetes. Hi posaré més sal i llavors sí que seran les millors croquetes del món de les croquetes. I de tots els gustos de croquetes perque, com he dit, faré croquetes de tot allò que es pugui fer croquetes. Potser ho abandono tot i em dedico només a fer croquetes, però això encara no ho tinc clar, perque també sóc molt bona tocant la guitarra.

List of things to adore

2009-10-13T11:12:00.002+02:00

Fallen Snow

2009-09-16T20:37:00.002+02:00

We both know it's going to be another long winter
The kind that freezes shut the doors of early spring
But I'll still let you in
When I hear you knocking, with a whisper
I'll open the doors and I'll let you in

Depressing things are empty beds and lonely dinners
And women who are middle aged with naked fingers
I'll buy myself a ring
To symbolize this marriage every time I break the locks to let you in

Cause nothing's worse than seeing you worse than me
And nothing hurts like seeing you hurt like me
The consequence is less than the happiness you bring to me
There's more to give than what you take from me

Cause nothing's worse than seeing you worse than me
And nothing hurts like seeing you hurt like me
The consequence is less than the happiness you bring to me
There's more to give than what you take from me

Believe in the things that you know
Believe in the things that you know

Sunshine, throw a starving man a piece of bread

All I said, I didn't mean
The chill is strong and nothing seems
To thaw the icy sentiment
Of love that's gone once winter's spent

All I said, I didn't mean
The chill is strong and nothing seems
To thaw the icy sentiment
Of love that's gone once winter's spent

My New York City Gifts.

2009-09-15T19:16:00.005+02:00

I can't imagine myself loving anyone else anything more.

From the very beginnings...

2009-09-14T14:31:00.003+02:00

And he's the winner!

2009-08-28T11:06:00.001+02:00

Tot i que estic enfadada perque no li han reconegut els mèrits a Valdés.

Wednesday Mornings in Salerno

2009-07-01T12:48:00.008+02:00

Dilluns al matí prenem un café al Desayunos y Meriendas. Quaranta vuit hores més tard fem el mateix al pati interior on dóna la nostra habitació conventual al centre històric de Salerno. Un café bastant més dolent acompanyat d'un esmorzar molt dolent, però envoltades d'artistes preparats per reciclar i parlar sobre el caos. No diré per primera vegada.

En Quaranta vuit hores hem estat a punt de tenir un accident, hem fet una foto involuntària al nostre perseguidor, hem menjat un gelat a la porta de la casa genovesa de Cristòfol Colom, hem atravessat la més gran de les tempestes i un ocell s'ha cagat al meu cap.

'Comuncue' (tantmateix escrit com a mi em ve de gust), què més donen les cagades si podem llevar-nos mitja hora abans i banyar-nos al mar abans d'esmorzar. No hem de fer-nos il·lusions, les imatges són irreals i fan mal. Serà bo recordar que els italians són els millors actors del món.

'Comuncue', què més donen les cagades si ens acompanya sempre Jane, amb una peculiar declaració d'amor. D'estimar-se i jo tampoc. De les dues fotografies abans d'esmorzar. Que també són imatges, però són reals i són records i no fan mal, sinó melangia, que és bonica i és romàntica.

Gràcies als pares per la vostra preocupació, al Filippo per la teva hospitalitat, al Roger per la teva rapidesa informativa i al Lope pel teu encert asseveratiu.

"je vous aime... vous non plus"

Under Ashes

2009-06-24T02:42:00.001+02:00

The Magical Mystery Tour Is Dying To Take Me Away

2009-06-15T10:55:00.003+02:00

Fa pocs dies vaig dormir per primera vegada des de fa quatre anys a casa els meus pares. Això és mentre els meus pares eren a casa, doncs és cert que algunes vegades havia invadit la casa gran d'Escoles Pies en la seva absència, fent venir a la policia a mitjanit a ple crit del Magical Mystery Tour amb dues copes de Cristal i els pits a l'aire.

Allà dalt hi queden 4 coses meves mal comptades: els àlbums, les agendes i els diaris. Sempre he pensat que era una dona que mai acabava res, doncs resulta que en tinc uns quants, de diaris acabats. Tots demostren que sóc una dona d'imatges. Els meus escrits no parlen dels sentiments que tinc cap a les coses, sinó del futur que m'espera si mantinc els meus sentiments.

JB era el meu home preferit de la preadolescència, i tots els que em coneixien llavors ho sabien. El meu diari podria dir una cosa així: i aquesta nit quan anem a la festa li diré al JB que l'estimo i ell em dirà que m'estima a mi, i llavors al dia següent anirem al cine com el primer dia que hi vam anar i ell em dirà que tota la vida només ha pensat en mi, i jo llavors el faré patir una mica perque s'ho mereix, però li acabaré declarant el meu amor quan estigui convençuda que el seu és real, i ens casarem i tindrem molts fills.

Res de tot això passava mai. No pots planejar el futur amb tanta precisió, perque un mil·límetre en fals ho envia tot a la merda. Posem pel cas al final JB està castigat i no pot venir a la festa. Tot el meu futur per endevant queda desmuntat i no hi ha res més. Res més que la feina de buscar-me i crear-me una nova imatge que desmuntar. Decepcions i més decepcions perque les coses no passen mai exactament com una vol.

Jo ja em veia l'any que ve, una ballarina renascuda, parlant l'alemany com una nativa i fent classes amb el mateix Forsythe. Però no, i de sobte, no. Hauria d'aprendre dels meus errors, tranquilitzar-me i continuar endevant, però el meu cap no deixa d'imaginar-se l'any que ve, en un pis preciós i acollidor del carrer Aribau, amb una subvenció prou quantiosa, i una estrena mundial de les filles föllen.

Sempre he pensat que si m'imagino les coses, aquestes no passaran. Així que, en la mesura del possible, canviaré aquesta imatge per una molt pitjor: morta de fàstic i de tristesa, lesionada sense poder ballar, abandonada per tothom i tornant a viure a la casa gran d'Escoles Pies a l'hivern, quan no funciona la piscina i no s'hi està tant bé, al jardí, escoltant The Magical Mystery Tour amb dues copes de Cristal i els pits a l'aire.

Cors blaugrana

2009-05-29T13:53:00.005+02:00

Vaig anar a Paris, vaig ser a Liverpool en un dia trist, he conduit fins a Lió i em vaig comprar mig Londres després de l'èpic minut 93. Aquest any no he estat a Roma. Perque fa casi tres anys que el Barça no és només el Barça, el Barça és una història d'amor. Una història d'amor començada als camerinos, recordant els primers gols de Messi a l'Estadi. Una història d'amor que es consolida tenyint la Cibeles de Blaugrana i de Catalanisme. Perqué sí sap rematar de cap, perqué sí és el millor del món.

Només hi ha dos homes a la meva vida, i els dos vesteixen els colors millor que ningú.

Dibujos animados

2009-05-24T13:03:00.002+02:00

Si jo hagués hagut d'escriure sobre ell, ho hagués fet exactament AIXÍ.

I guanyarem la Copa d'Europa perque ell s'ho mereix.

Don't let me down

2009-05-05T18:13:00.003+02:00

Passa que encara estic afònica. Afònica he dit? Volia dir eufòrica. En aquest cas són derivades. L'una de l'altra i l'altra de l'una. Últimament només cridem els blaugrana. I vull seguir afònica fins l'agost. L'agost d'aquí molts anys. Què més dóna la veu si les coses van tan bé? Com menys parlem més treballem. Com més treballem més guanyem. Com més guanyem més t'estimo.

Canada Rocks

2009-04-23T17:31:00.004+02:00

Canada opens its windows to new views of love.

Instead of dance, it's choreography

2009-02-27T01:19:00.002+01:00

Odio a la Graham, el Cunningham i la Wigman per sobre de tot. Odio al meu professor pretenciós i tendenciós. Let's dance, instead of doing choreography.

The the'ter, the the'ter
What's happened to the the'ter?
Especially where dancing is concerned
Chaps who did taps aren't tapping anymore
They're doing choreography
Chicks who did kicks aren't kicking anymore
They're doing choreography
Heps who did steps
That would stop the show in days that used to be

Through the air they keep flying
Like a duck that is dying
Instead of dance, it's choreography

Bonic i primaveral

2009-02-13T10:21:00.003+01:00

Són dos adjectius que em sonen a xino en la meva ubicació actual. El sol que brilla a Ginebra no té res de primaveral, sinó que és una espècie de caramelet que anuncia la nevada d'ahir i la pluja de demà. O d'aquesta tarda, sense anar més lluny. I Ginebra en sí tampoc és que sigui bonica, que no és lletja. La descriuria més aviat com una espècie de Lleida carregada de romanticisme i centreeuropeísme. No només té un riu, sinó que té un llac increíble. No només té un castell, sinó que té una vielle ville preciosa. No només es veuen les muntanyes a la llunyania si el dia és impecable, sinó que quan no hi ha els núvols habituals sembla que puguis tocar la infinitat de muntanyes nevades que l'envolten.

Bonic i primaveral són dos adjectius que m'arriben des de Sant Cugat, on segurament la primavera comença a treure el cap (quina expressió més carrinclona). Sentir-los així de sobte m'han fet venir la melangia més gran que he sentit des que estic aquí. No és només una melangia de Barcelona, sinó una melangia de la primavera i dels colors. D'escriure entrades al meu blog en la meva llengua i de canviar-li el look per adequar-me als temps. Després de l'esmorzar tan car com insuls he corregut a casa a escriure una entrada per ells dos, que són els dos bonics i primaverals, a son de Belle and Sebastian, la banda sonora més bonica i primaveral que podria trobar.

Ells dos es casen aviat i a mi em fa una il·lusió descontrolada. La forma d'estimar-me d'ell em dóna ganes de plorar per la forma d'estimar-lo jo. Ella és la més bonica i primaveral de la terra. I estic segura que la seva boda serà la més bonica i primaveral del món; encara que plogui, nevi o sigui a Lleida, que no ho serà. I estic segura que la seva boda serà la primera boda múltiple de parelles heterosexuals, homosexuals, amants del rock and roll i la bellesa absoluta. Perque ells dos són la bellesa absoluta.

Em fa vergonya escriure aquesta entrada, em fa vergonya adjuntar-li aquest video, em fa vergonya ser tan cursi últimament. Però què més dóna... Visca l'amor, la cursileria, els colors pastel i les bodes boniques i primaverals!

Déu meu, quin blog més lleig que m'ha quedat.

Sixth, getting international.

2009-02-02T20:16:00.001+01:00

http://switzerlandsnow.blogspot.com/

Quart, fer-li un regal de reis al meu fillol.

2009-01-28T17:56:00.002+01:00

Cinquè.

Give us money,

we are pretty.

Avui he ordenat els cd's.

2009-01-05T18:40:00.005+01:00

És el tercer propòsit acomplert de l'any.
El segon és un secret.
Quin video més guai.

Dean i Deschanel

2009-01-03T16:02:00.009+01:00

Resumint el 2008. He fet 2 dels 5 propòsits que vaig plantejar aquí mateix ara fa un any. Tenint en compte que els vaig fer pensant que fossin el més factibles possible és un fracàs prou estrepitós. Així que aquest any res de propòsits. O millor dit, aquest any escriuré els propòsits just després d'haver-los acomplert. No m'importa que sigui una trampa molt grossa. Tots m'envejareu per haver aconseguit realitzar tots els meus propòsits. A més el blog em permet escriure enrere en el temps així que puc fer veure que els he formulat amb anticipació. I tan ampla.

El meu primer propòsit per aquest any 2009 és, junt amb el meu nòvio, fer un vídeo petit i bonic del somni de cap d'any. O del cap d'any d'ensomni. Dit i fet. Aquí està el vídeo. Amb el Dean Martin i la Zooey Deschanel. No se m'ocorren dos millors personatges per resumir el 2008. Comença amb Dean, acaba amb Deschanel. I enmig copes de vi, serpentines, llagostins, esqueixada i canalons. Jacuzzis a l'aire lliure de les quatre de la matinada. Els millors petons de la meva vida i les crisis d'ansietat més accentuades.

Torno a trobar-me sola al pis de pintor fortuny, però ja no sola del tot. Perque tinc una guitarra que toca sempre els mateixos acords i em canta sempre cançons absurdes de toros brillants. Perque no hi ha espardenyes i té sempre els peus freds. Perque la dutxa sempre queda mal tancada i la tovallola mal penjada, cosa que m'exaspera. Perque la llum de la cuina mai està al gust i la penombra s'accentua dia rere dia. Perque l'arbre de Nadal ha fet mig camí volant i l'Elvis n'és l'estrella. Perque els musicals han invadit la meva petita estanteria de DVD's i sempre s'acaba veient Friends. Perque he trobat 'the love of my life' i segueixo tan cursi com fa una setmana. Com fa un mes. Com fa casi un any.

Tan cursi de tan enamorada.

Feliç any nou a tothom.

El bizco de Prosegur*

2008-12-27T18:52:00.006+01:00

Perdre l'Ave és cosa de dos minuts. Ningú es creu que sigui millor fer la reclamació al lloc de destí, i menys encara si resta una hora d'espera fins al proper tren. Estic segura que la Mònica i jo vam arribar al control a i 37; tres minuts abans de la sortida del tren, un minut abans de que tanqui el control. En teoria. A control tancat és relativament normal que el guàrdia de Prosegur et digui tonta quan et troba intentant saltar la cinta elàstica que et separa del tren. El fet que sigui bizco només li dóna més gràcia a la tonteria.

A la tonteria de no saber on està Vigo però saber amb seguretat que si les teves amigues es diuen Pili i Tamara no has nascut al País Basc. A la tonteria de pagar 30 euros més per agafar un tren pitjor, no viatjar en club i arribar dues hores més tard. A la tonteria de voler un pastís de poma deu minuts abans i un paquet de tabac sota la pluja. A la tonteria dels Nadals al Refugi de Viana, cada any més ràpids i cada any més estrepitosos. A la tonteria de fer reclamacions després de les teves tres copes de cava i les restes de les dels demés.

A les preguntes què diries sobre 'confiança' i 'família' em trobo responent cursilades i clichés. A mi també m'agradaria escriure cançons com la Mònica, la diferència és que mai em diria 'TuKaos'. Mai m'ha agradat canviar les c's o les q's per k's. Mai m'han agradat les abreviacions. Mai m'han agradat les faltes d'ortografia. Mai m'han agradat els bizcos.

Estimava l'Ave de la meva forma irracional habitual. Ara estic contrariada i ja no sé què pensar. Ara escolto la Zooey Deschanel i em pregunto quant de temps durarà el meu ros natural. Algun dia serà l'hora de tallar-lo d'arrel per comprovar de quin color torna a sortir. Que la meva germana gran hagi marxat i li demani a la petita de venir-me a fer companyia potser és una senyal. Mai sabré què són 'confiança' ni 'família', però sé que estimo un munt a la meva.

*Aquest text s'entitula 'El bizco de Prosegur' per una promesa a la Mònica. El títol real després d'escriure el text és 'Cursilades i clichés'. Perquè sóc una cursi i només parlo de clichés.

Daisies and stuff

2008-12-20T14:17:00.003+01:00

Llatí, Art, Física i Matemàtiques.

2008-12-13T16:48:00.007+01:00

Fa un parell d'anys, després de llegir Resurrección, escrivia en una petita llibreteta que encara guardo les coses de cada dia que em semblaven boniques. Per no oblidar-les com Nejliudov i recordar sempre l'esperit de joventut i naturalitat que m'envoltava. És tot senzill i personal, fins i tot egoista.

Hi guardo entre d'altres caminar sota la pluja torrencial després de que el Barça guanyi, les trucades telefòniques des d'una cabina, que un antic professor que estimava tingui una filla que es diu Isolda, anar a buscar aigua a la font amb un càntir, menjar castanyes, les cartes sense enviar i que ordenar-ho tot signifiqui desordenar-ho tot abans.

Avui he desordenat tota una habitació per ordenar-la. Avui plourà després de guanyar al Madrid i menjaré la xocolatina 13 del meu calendari d'advent. Potser avui la Isolda fa tres anys i potser em truquen des d'una cabina. No crec que escrigui una carta inacabada ni que vagi a buscar aigua en una font amb un càntir, però mai se sap.

Avui obriré de nou la meva llibreteta de les coses boniques per escriure-hi aquesta. Perque quan ho he llegit al diari se m'ha posat la pell de gallina en veure que encara hi ha joves que es queixen de formes boniques i amb sentit comú. I perque m'han donat ganes de tornar al batxillerat, que engeguin el pla bolonia i quedar-me tota la nit amb els meus companys de Ceret escoltant al Monsieur Richard i a la Señorita Miñambre.

Señales

2008-12-05T13:43:00.003+01:00

Al meu nòvio no li agrada que escrigui sobre ell al blog. Si vull escriure sobre ell al blog he de fer-ho d'amagat perque no s'enfadi. El meu nòvio no té ni facebook ni myspace ni res que se li assembli perque es sentiria exposat i això li molesta. Té un youtube molt bonic, però és per feina. Ell té molta feina.

Al meu nòvio li agrada el barça i li agraden les pel·lícules. Crec que li agradaria fer pel·lícules però al meu nòvio li costa molt enfrontar-se als seus desitjos per fer-los realitat. Al meu nòvio i a mi ens agrada Señales, amb el Mel Gibson i el Joaquim Phoenix. Phoenix sempre m'ha semblat un cognom molt bonic.

Al meu nòvio se li està trencant la casa a trossos. Ahir en mitja hora van deixar de funcionar l'estufa elèctrica, l'allargador industrial i el dvd del chino. Arrel d'això em va demanar que escrivís una entrada al meu blog; a veure si algú entén quina és la causa d'aquests desperfectes sobtats.

Jo li vaig dir al meu nòvio que escriuria l'entrada, ell va proposar que la titulés señales i jo vaig proposar posar-hi el video de chitty chitty bang bang on el pare fa l'esmorzar als fills perque allà l'invent no funciona i perque m'encanta la cançó.

Al meu nòvio no li agradarà la meva entrada, perque al meu nòvio no li agrada que l'estimi en públic.

Blue Christmas, net i desinfectat

2008-11-30T22:44:00.008+01:00

Sodium hypochlorite is a chemical compound with the formula NaClO.

Sodium hypochlorite solution, commonly known as bleach, is frequently used as a disinfectant and as a bleaching agent. Sodium chlorate [[NaClO3]] may be prepared by absorbing chlorine gas in hot and concentrated sodium hydroxide solution:

2NaOH + Cl2 → NaCl + NaClO + H2O

Whereas, sodium hypochlorite NaOCl and sodium chloride NaCl is formed when chlorine is passed into cold and dilute sodium hydroxide solution. It is prepared industrially by electrolysis minimal separation between the anode and the cathode. The solution must be kept below 40 °C (by cooling coils) to prevent the formation of sodium chlorate.

3Cl2 + 6NaOH → 5NaCl + NaClO3 + 3H2O

Sodium hydroxide and chlorine are commercially produced by the chloralkali process, and there is no need to isolate them to prepare sodium hypochlorite. Hence, chlorine is simultaneously reduced and oxidized. The commercial solutions always contain significant amounts of sodium chloride (common salt) as the main byproduct, as seen in the equation above.

Household bleach sold for use in laundering clothes is a 3-6% solution of sodium hypochlorite at the time of manufacture. Strength varies from one formulation to another and gradually decreases with long storage. A 12% solution is widely[citation needed] used in waterworks for the chlorination of water and a 15% solution is more commonly used for disinfection of waste water in treatment plants. High-test hypochlorite (HTH) is sold for chlorination of swimming pools and contains approximately 30% calcium hypochlorite. The crystalline salt is also sold for the same use; this salt usually contains less than 50% of calcium hypochlorite. However, the level of "active chlorine" may be much higher.It can also be found on store shelves in "Daily Sanitizing Sprays", as the sole active ingredient at 0.0095%.

November Snow

2008-11-24T11:52:00.005+01:00

Novembre és, sens dubte, el pitjor mes de l'any. Necessito que encenguin les llums de Nadal el més aviat possible. Necessito que arribi per fi el pont de la Immaculada Concepció i comenci el Mercat de Santa Llúcia. Necessito un Arbre de Nadal a casa i encendre la calefacció. Necessito veure una pel·lícula al sofà, sota la manta grossa i blava, bebent un te calent amb les mans fredes. Necessito el dia de Sant Esteve a Lleida i la Nit de Reis. Necessito la llar de foc i que comenci el 2009 de forma que s'acabi per fi el 2008. Necessito estrenar la meva agenda nova, aquest any vermella. Necessito pensar quin vestit em posaré el dia de cap d'any i preocupar-me perque no faltin raïms, allà on sigui. Necessito fer veure que no celebrem res el dia de Nochebuena mentre brindem amb xampany la meva mare, la meva germana i jo. Necessito posar excuses per no pujar a la Vall d'Aran i finalment fer tot el camí sola, amb el meu C2 canviant els cd's amb la mà dreta i fumant amb l'esquerra, amb la finestra una mica baixada i l'aire calent a tope. Necessito sentir les horribles nadales que tant m'agraden sonant per tot arreu.

Necessito que el fred tingui sentit. I el fred només té sentit quan és Nadal.

2008-11-09T00:36:00.002+01:00

Se m'oblidava dir que el meu odi més profund i esgarrifós el guardo per tots i cadascun dels jugadors que vesteixen o han vestit la camiseta del Reial Madrit. Amb l'excepció de Luis Enrique, Morientes i Iker per raons diferents.

My love to Socialism

2008-11-08T15:25:00.007+01:00

Mentre buscava un video bonic del Zapatero per escriure una entrada sobre quant l'admiro i l'irracional que són algunes, o la majoria, de les meves opinions, m'he trobat buscant-la a ella. Suposo que alguna cosa hi té a veure. No sé si sabria defensar-lo en un ampli i profund debat polític, no sé si és perque és del Barça, ni tan sols el trobo atractiu físicament, però cada vegada que veig una imatge del nostre president no puc evitar estimar-lo amb bogeria. No crec que mai més tinguem la sort de tenir un governant tan perfecte com ell.

No es tracta d'un amor generalitzat cap a qualsevol dirigent d'esquerres. L'Obama em sembla bé racionalment, però no em desperta cap impuls irrefrenable. Ni tan sols la Hillary Clinton, que per ser dona tindria més opcions, és santa de la meva devoció. La Segolene ho era una mica més, perque era guapa, però la van destrossar tan ràpid que el sentiment amorós es va convertir en pietat de seguida. Em meravellen els fonaments de les meves opinions.

Sí em passa el mateix, per exemple, amb Leo Messi o amb Matthew Perry a Friends: estimo la seva imatge, cada gest i cada paraula. A la Laila li interessa més la relació del Ross i la Rachel, i li cauen millor la Phoebe i el Joey, però jo tinc una predil·lecció especial per la parella de la Monica i el Chandler, una predil·lecció impetuosa i inexplicable.

Evidentment també tinc els impulsos contraris i odio profundament i perqué sí a l'inspector Grissom de CSI i a la Britney Spears des que es va rapar al zero. La cara de l'Aznar també em dóna ganes de vomitar, tot i que la imatge de Franco, que racionalment és de pitjor calibre, no em provoca cap sensació d'extrema repugnància.

Mentre buscava un vídeo bonic del Zapatero he descobert que la meva vida no es basa en Olivias Newton-Johns, ni en Debbies Harrys, ni en qualsevol princesa rossa de Walt Disney. Tot concorda. La Xuxa no només és rossa platí, sinó que inventa noves danses. I estic segura que les seves opinions són igual d'irracionals i infundades que les meves.

I wanna be a platinum blonde.

2008-10-17T18:26:00.002+02:00

yeah. right. good. whatever.

Per la Jeny

2008-10-11T13:46:00.011+02:00

Has de ser americana, tenir les mans boniques, el cabell llarg i llis i un vestit morat amb escot paraula d'honor. A mi a vegades m'hagués agradat ser-ho. I si realment volgués aprendre algun instrument seria aquest, perque és el més celestial i el que voldria que sonés si algun dia camino vestida de blanc amb un ram de flors rosa pàlid al més pur estil convencional. A l'església de Sant Llorenç, l'altre dia, vaig pensar que potser anar a missa tots els diumenges em treuria l'ansietat pel sentiment de pertinença i de comfort que transmet aquell senyor.

L'Ave és rapidíssim i et tornen de seguida els llibres oblidats. Perdre la biografia de Bob Fosse era com perdre qualsevol esperança de ser alguna cosa l'endemà, i suposo que aquest sentiment de perdició va provocar la meva epifania eclesiàstica. Aquest, i l'abraçada tan forta a algú i d'algú que no sabia que estimava tant. Algú que no importa quin pentinat es faci que sempre li queda bé i que sap valorar uns bons macarrons. Algú que té el somriure més màgic i més tranquilitzador. Dos nens només poden ser tan meravellosos com ells tenint uns pares amb tant d'amor com els que ells tenen.

El senyor de l'acordió l'havia perdut per sempre, però aquell dia el vaig trobar a l'estació de Sants. No sé si em va reconèixer, però jo li vaig donar totes les monedes que portava. Ell a mi em va donar la melangia d'una mala època que es va fer dolça al comparar-la amb aquesta.

Per tocar l'arpa has de ser americana, tenir les mans boniques, el cabell llarg i llis i un vestit morat amb escot paraula d'honor. Per tocar l'acordió has de ser d'algun país de l'est, tenir el cabell gris, expressió de bondat i tristesa i pantalons de color blau fosc, camisa blanc desgastat. Per ser mare has de ser com la Jeny.

Kaija Saariaho

2008-09-16T19:09:00.001+02:00

La música contemporània no m'agrada, però la compositora contemporània sí. Encara que sigui cursi.

Una dona tranquila

2008-09-08T17:02:00.009+02:00

Em tranquilitza saber que, si el meu nòvio se'n va amb una altra (no diré el que penso de l'altra) és qüestió de genètica. Que no he d'estar enfadada amb ell per traicionar la meva confiança, no sentir inseguretat preguntant-me si m'estima prou. Es tracta d'una cosa tan predeterminada com el fet que té els ulls marrons. Nou mesos abans que ell nasqués, quan l'espermatozou del seu pare va ajuntar-se amb l'òvul de la seva mare i les tires d'ADN van unir-se formant parelles; al destí incofusible i irremediable, va escriure's que el meu nòvio em seria infidel. Em tranquilitza saber que no es tracta de que el meu nòvio sigui un fill de puta o un imbècil, saber que no tinc dret a odiar-lo ni a sentir-me ofesa, que es tracta d'una cosa inherent en els homes.

Em tranquilitza saber que si ho faig jo sí sóc una filla de puta i una fastigosa, perque, genèticament, jo he nascut per ser fidel i no pensar ni desitjar mai a cap altre home que no sigui ell (de fet, com a dona no acabo d'estar segura si m'està permès desitjar a ningú).

Dóno les gràcies als científics suecs per haver fet aquesta investigació. Dóno les gràcies als investors suecs que han donat els seus diners als investigadors suecs perque poguessin fer aquesta investigació. De sublim importància. No importen els càncers ni els sidas ni les pobreses. El més important és demostrar que els homes són infidels genèticament, ara tots podem estar tranquils, ara ja puc estar tranquila.

L'únic que em preocupa és, a qui dóno la culpa de les seves infidelitats; a la seva mare o al seu pare?

Las malas amigas

2008-08-25T14:13:00.007+02:00

Somos tacañas, perezosas e impuntuales. Desaparecemos porque sí y nunca escuchamos ni nos escuchamos. Nos gusta hablar sin parar sobre lo buena que soy yo y lo malos que son el resto. Somos envidiosas, sobre todo entre nosotras. Siempre necesitamos ser el centro de atención y la que más gusta a los chicos, cada una a su manera. No confiamos en nosotras y nos criticamos la una a la otra a las espaldas. A veces nos insultamos a la cara, y en pareja nos burlamos sin piedad de los miedos y manías de la otra. Somos maniáticas, vanidosas y altivas. No aceptamos ni las críticas ni las malas notas, y siempre queremos que las cosas se hagan a nuestra manera.
Nunca hemos tenido amigas, estamos aprendiendo.
...a pesar de todo, nos gusta TANTO bailar.

Por las compañeras, queridas y amantes.
Por la camioneta que nos llevará hasta Polonia.

2008-08-12T12:33:00.002+02:00

Nos vamos a Burgos, cambio y corto.

Vestirdenegro

2008-08-05T23:51:00.003+02:00

Vestirdenegro es un croma de una bailarina vestida de negro delante de una pared negra grabado en Super 8. O eso, o es un croma de una bailarina vestida de blanco delante de una pared blanca grabado en Super 8.

Vestirdenegro es Brigitte contándonos las animaladas que les hacen a los pobres animales al matarlos para que nos los podamos comer. Y es Brigitte insultando a todos aquéllos que matan animalmente a los pobres animales. O eso, o es Brigitte insultando a cualquiera que le moleste: a Andrés Corchero y su impertinencia, a los conductores que no saben conducir por el carril de la derecha, a los que gritan demasiado o demasiado poco, a los estúpidos que no dejan vivir y a todos los que nos hacen enfadar.

Vestirdenegro son canciones de verano con fondos dorados. O fondos plateados. O fondos de colores. La dualidad es excelente, pero el blanco y negro cansa y la decisión de un color resulta imposible pues la elección de un color supone la eliminación de todos los demás. Amarillo, rojo, verde, azul. Dorado.

Vestirdenegro son armas de fuego y armas blancas. Son ataques desesperados con pistolas, espadas, escopetas y navajas. Flechas, arcos, abanicos y pinturas en spray. De vuelta al blanco. O de vuelta al negro.

Vestirdenegro es una inmensidad de purpurina. Lluvia de purpurina. Desierto de purpurina. Purpurina sobre blanco o sobre negro.

Vestirdenegro no significa nada. Significan las ganas de bailar y las ganas de escondernos. Las ganas de mezclar lo bonito y de rompernos por partes. De esconder una mano, las piernas y el ombligo. De quitarnos las botas sin que nos vean y enseñar las bragas invisibles. De llevar guantes largos y pintarnos el cuerpo entero. De llevar coletas altas de pelo liso.

Vestirdenegro no acaba deshaciéndose. Vestirdenegro gana. Acaba contenta. Leyendo un libro de Blondie o pintándose las uñas. O eso, o lo que es lo mismo, bailando sin parar.

Sharon Tate exercises on trampoline from the 1967 movie 'Don't Make Waves' with Tony Curtis.

2008-07-27T01:05:00.007+02:00

Em sembla que em deixaré créixer el cabell fins que el tingui molt i molt llarg i molt i molt ros. Trobo a faltar les cames elàstiques i els caballitos a l'estiu.Tenir una caseta a l'arbre amb una politja per pujar les barbies despullades i els clics sense cabells. Que el problema sigui que s'han acabat les monedes per jugar al billar i que els globus d'heli es desinflen per la nit. Que les discussions siguin per si per salvar s'ha de passar per sota les cames o només tocar la mà. Que els desitjos siguin un gelat de stracciatella i coco o un caballet de cartró.

Significarà això que ja vull tenir fills?

CLAPTON IS GOD

2008-06-14T15:53:00.008+02:00

Sempre m'han agradat els costums, suposo que perque donen seguretat i proposen un petit ordre en les vides desordenades. Jo dormo sempre al mateix costat del llit, em poso sempre la bota esquerra abans que la dreta i procuro tenir el volum de la ràdio del cotxe en número parell o múltiple de 5. Hi ha a qui li molesten aquest tipus de costums, els mal anomena manies tontes, però a mi m'agraden.

El que més m'agrada, però, és un costum que no tinc jo; qui el té és el Josep Maria, i es tracta de posar-se el sobre del sucre del café al nas després de cada àpat. Diu que les bromes que li fan més gràcia són les de pastissos a la cara i li ensenya a la seva filla que el millor músic de la història és l'Eric Clapton. Jo preferiria que li parlés de l'Elvis Presley, la Velvet Underground o el Dean Martin, però m'encanta la gent que té principis forts i els defensa per sobre del que diuen els experts. Al cap i a la fi, qui són els experts?

Ell és expert en donar opinions basades en primeres impressions plenes d'amor i potser aquest tret seu m'agrada fins i tot més que el seu costum del sobre del café. Fa que qualsevol es senti família quan acompanya la família i totes les amigues que he tingut l'han recordat, suposo que degut la seva bella honestedat al riure. Del Josep Maria t'enamores a primera vista i t'enamores cada vegada més.

Saber que tens fidels lectors que et demanen una nova entrada fa il·lusió; i més encara si els fidels lectors no són només pianistes, també són triatletes. Aquesta entrada li dedico a ell, al meu tiet triatleta que ha esperat fins als 40 a casar-se i tenir una filla per tal d'assegurar-se d'escollir la millor dona i tenir la millor filla; li dedico aquest video dels Yardbirds, el grup on començà Eric Clapton, perque sé que a ell li agrada ballar així.

2008-05-26T17:42:00.002+02:00

Odio les pàgines web amb música.

Preguntas sobre danza. Composició II. Maig del 2008.

2008-05-21T12:19:00.001+02:00

Debo comentar, Carles, que con estas preguntas me siento tentada a responder a modo de concursante de Operación Triunfo a quién le preguntan siempre qué es para él cantar. Algo así como: Pues para mí lo es todo. Para mí la danza es un sentimiento que me recorre entera y cuando estoy en un escenario... pues... es que no sé como explicarlo, es una sensación de placer muy fuerte en todo mi interior. Esto es un sueño y los sueños sueños son.

1) ¿Qué es danza?

Sé que puedo sonar muy convencional con mi respuesta, pero para mí danza es una sucesión de pasos, saltos, actitudes, ejecutados según un orden y ritmo determinados. Digo que puedo sonar muy convencional porque mi respuesta la he copiado del Diccionari de la Llengua Catalana del Institut d'Estudis Catalans. Supongo que no te vas a contentar con esa respuesta, pero te voy a explicar por qué lo he hecho. Estoy harta de tener que pensar en respuestas bonitas y poéticas para definir qué es la danza. La danza es en realidad más simple que todo eso. La danza es una expresión mediante el cuerpo que puede expresarlo todo y puede no expresar nada siendo en ambos casos igual de bella e interesante. La danza es pasarlo bien un sábado por la noche y un domingo por la mañana. La danza es algo que poseemos a la vez que nos posee. La danza es nuestra memoria de lo bailado y de lo que queda por bailar. Y sin bailar no hay danza.

2) ¿Qué es y como quiero un intérprete?

Para mí un intérprete es aquél que puede ejecutar de la mejor forma posible las ideas que están en mi mente. Para mí un intérprete debe ser completamente moldeable y adaptarse a cualquier estilo de movimiento o interpretación que pueda serle requerida. Por lo tanto un intérprete para mí debe tener una sólida técnica de baile, a poder ser empezando por técnica de ballet clásico o en su defecto una musculatura y precisión muy elevados. No voy a pedir un intérprete que tenga muchas cosas aportar a mi composición porque una persona que sabe bailar realiza su aportación de forma instantánea. Todos llevamos algo dentro, por lo tanto para mis piezas prefiero que mis bailarines estén bien preparados técnicamente. Por otro lado no descarto que les haría una pequeña entrevista personal para saber que me rodeo de buenas personas en las que se puede confiar y que serán mis amigas durante la producción de la pieza.

3) ¿Qué quiero crear?

En fin, creo que ya ha quedado más que explicada mi respuesta, pero lo que a mi me gustaría crear son ballets que empujasen a todo el mundo hacia una danza impulsiva. Me encanta cuando salgo de los espectáculos de danza y veo a la gente bailar imitando los movimientos de los bailarines. Me gustaría crear espectáculos con un montón de gente bailando, con espacios bailando, y que los espectadores salieran de allí con inmensas ganas de bailar y de pasarlo bien. En su defecto y siendo menos utópica me gustaría coreografiar para elementos externos como videoclips, musicales, películas...

4) ¿Qué herramientas necesito?

Pues necesito gente con quien me compenetre estéticamente para con mis creaciones. Escenógrafos, realizadores, directores de arte... que compartan conmigo algo así como el gusto por la belleza. O un gusto por la misma belleza. Que amen a Brigitte Bardot y a Elvis Presley (para poner dos ejemplos al azar) y que piensen como yo que la danza es una sucesión de pasos, saltos, actitudes, ejecutados según un orden y un ritmo determinado. Sin ir más allá, sin ir más acá. Ésta es para mi la definición correcta, la más simple, la más exacta. Igual que una pintura es una tabla, lámina, lienzo en la que es pintada una cosa, y no me imagino a todos los alumnos de bellas artes debiendo responder a preguntas metafísicas sobre ella.

SALVAR VIRGINIA al 5557

2008-05-14T15:34:00.002+02:00

no sóc fan de ot. sóc fan de la virginia.

Barcelone que je te quitte...

2008-04-22T04:43:00.003+02:00

el vídeo és pitjor que el meu i ella no és gens guapa, però m'hi reconec en la forma de moure's i la cançó m'ha acompanyat en una nit llarga. a més és molt romàntic cantar-li a la teva ciutat; jo li composaria mil cançons a barcelona i a la seva llum els matins al raval en silenci.

i ve Blondie al summercase i jo no sé què he de fer. perque odio la debbie harry després dels 90 i odio el summercase. but not even madonna could look as effortlessly cool as she did.

Johan Strauss Orchestra

2008-04-19T19:31:00.002+02:00

Al meu professor no li agrada corazón salvaje perque diu que és la més estètica i per ell l'estètic no té interès. Jo li dic que l'interès està en haver escollit sabates vermelles i no blaves. I en cantar Love me tender i no Love me do. L'estètica no és només estètica. Jo no havia escollit qualsevol dansa, jo havia escollit el can can. Aquí està la poètica de tot plegat.

El silenci i la brutícia

2008-03-24T01:00:00.006+01:00

Tot i que al principi faci por, a vegades viatjar durant hores per veure processons té alguna cosa d'expiatori. El que fa més pena és saber que ja no són reals, que tot s'ha convertit en mentida perque el món i, en especial els turistes com la meva amiga polaca i jo, ho hem volgut així. Viatjar durant hores per descobrir que a poc a poc les coses es van embrutant tant que ja no hi ha manera de veure-les purament; que a mesura que t'apropes a Barcelona creixen els peatges i la gasolina és cada vegada més cara; que qui et vindrà a veure a casa quan arribis no serà el teu nòvio, sinó el teu amant o algun succedani.

Actualment les processons ja no són perque els fidels vegin un cop a l'any els seus sants, crists o verges vàries passejant pel carrer i tinguin l'oportunitat de cantar-los-hi saetas, sinó que han publicat un llibret amb totes les processons del dia. Talment un parc d'atraccions. En negreta trobem els millors llocs i hores per veure cada processó, i en les pàgines anteriors la descripció amb números i colors de cada cofradia. Per nosaltres ni tan sols això ha servit, doncs de processons en realitat n'hem vist una i mitja, si és que ha arribat a la una. La meva amiga polaca ha fet de més bona turista i es va asseure a veure tota l'Aurora (mentre nosaltres veiem el futbol), que es veu que és la més bonica perque és rossa i tot és blanc i platejat i en realitat no és que sigui la més bonica sinó que és la menys hortera. Ella té més bon cor i creu més en l'amor, jo estic cansada d'esforçar-me.

La brutícia continua en banys termals al mig d'una muntanya que està a dues hores de Granada. No, a dues hores no està, està a mitja hora, les dues hores va ser el que ens va costa trobar-la després de fer, desfer i refer el mateix camí cinc, sis, set o tretze vegades; de creuar-nos amb un gos minse que volia atacar-nos i dosmil conills saltironencs (i potser em quedo curta). Per molt que vulguis rentar les coses, si l'aigua està bruta de sofre, no hi ha res que es renti.

De totes formes els banys termals plens de sofre no són res comparats amb el que allà anomenen er dragón. Tàrrega estava neta com una patena comparada amb el vertedero podrit on ens van portar er Pico i er Rezk; ni tan sols el mdma i el seu amor van poder amb aquella brutícia generalitzada. Ells diuen que és un festival, a mi només em sembla una colla de gent bruta que es reuneix en qualsevol lloc brut, ven menjar i begudes brutes, punxa música bruta i es droga per aguantar-ho. Vaig contar-ho i em sembla que érem 5 els que no portàvem un dit de pols a sobre en tot el festival (els 4 amb els que anava i jo). El pitjor de tot és que els bruts drogats no només s'emporten els seus gossos respectius, que encara estan més bruts que els amos, sinó que també s'emporten els seus fills, i això causa massa tristesa com per poder relaxar-se. La meva amiga polaca va fumar-se un parell de porros i no li importava massa, a mi sí m'importa, jo passo de la incomoditat i la brutícia, a mi que em posin rock and roll i terra d'asfalt, o almenys que treguin el vent que aixeca la sorra que se't posa a la boca i als ulls.

Sort que la meva germana gran m'ha deixat un parell de Franziskaners i una ampolla de cava a la nevera, sinó la soledat de la tornada no seria prou bruta. Escoltant la perfidia de tu amor. O del meu, qui sap.

a star is born

2008-02-29T19:30:00.003+01:00

girl in a movie

2008-02-21T19:18:00.004+01:00

tinc un greu problema en entendre que les pel·lícules no són la vida real. o que la vida real no és com a les pel·lícules. que en facin basades en fets reals no fa més que augmentar la meva desorientació en aquest tema fent-me creure encara més que les dues hores que dura la pel·lícula són la vida d'una sola persona. és com si els detalls que la pel·lícula obvia fossin detalls que no existeixen per mi en la realitat i em quedo creient que un dia plujós em veurà de nou dins d'un autobús en una ciutat exòtica, tindrà un flash-back exacte de quan em va veure dins l'autobús en un dia plujós a Barcelona fa no sé quants mil anys i es sobreentendrà que viurem feliços per la resta de les nostres vides. sense malentesos, sense malalties, fumant i bebent.
llavors ve quan tinc una bronquitis i he de deixar de fumar. com? això no és possible. a la meva pel·lícula jo surto fumant

tota l'estona.

tota l'estona.

tota l'estona.

és que quan em vegi dins l'autobús no li agafarà la catarsi que el farà començar-me a buscar per mar i per oceà fins que 10 minuts abans de que jo hagi d'agafar un avió cap a l'altra punta del món aconsegueixi localitzar-me i vingui corrent a buscar-me a la porta d'embarc comprant un billet qualsevol abans per poder passar els controls i em cridarà i jo només veure'l entendré quant ens estimem i que mai ens hem oblidat i correré a abraçar-lo mentre sona 'i believe when i fall in love with you it will be forever i believe when i fall in love this time it will be forever' com a banda sonora espontània del moment més important de la meva vida a l'aeroport?
com m'agraden les pel·lícules ensucrades. quina reincidència en la melangia. més color rosa i menys trascendència mística.
a ballar rock and roll.

Life is a cabaret, old chum

2008-01-31T00:08:00.000+01:00

Análisis del film 'Andrei Rubliev' de Andrei Tarkovski para Estética.

Mi trabajo no es más que una sarta de tonterías con pinceladas de soberbia y comicidad. Aunque venga acompañado de una búsqueda que sin duda me ayudará a sentar mi relación con la estética y la poiesis en general. Creo que le voy a poner una foto de blondie en la portada, para ser todavía más kitsch e inoportuna.

El snob

En mi snobísima opinión, todo aquél que se pronuncie a favor del agradamiento de la película Andrei Rubliev de Tarkovski es indefectiblemente un snob. Semejantemente, no puede ser de agrado la música concreta o dodecafónica pues produce dolor de cabeza. Ni de buen gusto alabar el Finnegans Wake de James Joyce pues nunca será apetecible su lectura. El aburrimiento que producen la lentitud de las imágenes, el juego de silencios, la ausencia de colores y la falta de clímax y tensión dramática exaspera a cualquiera, incluso a aquéllos que intentan negarlo alegando, no sin razón, la belleza de las imágenes, la evolución interior de los personajes y la retórica de signos de su director.

Imágenes igualmente bellas son los colores de Badlands de Terrence Malick, el blanco y negro de El lago de los cisnes de Tchaikovsky o la canción A room with a view de Blondie que confiesa que le gusta ver a su amante en la ducha, sin la necesidad de sumirnos en un estado soporífero de adormecimiento, ya sea después de desayunar, comer, merendar o cenar; por la mañana, tarde o noche. Igualmente, intentaré ser benevolente en mi análisis de los personajes del film, procurando no juzgar desde mi criterio más bien inocente y cálido, la frialdad y actitud altiva del director ruso.

La creación

Dios fue el primer creador de la historia, pues lo creó todo. Quién creó a Dios es una pregunta de la que no quiero ocuparme hoy. Dios, como buen creador del terror, en seis días lo tuvo todo hecho, y, según él, a la perfección. A mi parecer él es el único en creer en esa perfección, a excepción de aquéllos que por demasiada empatía religiosa a su ídolo amado, ven la fealdad y maldad como parte de la perfección por oposición. Dado que Dios lo creó todo, sería impensable plantearnos más figuras de creadores, cada personaje afrontará su estatus a su manera.

Que Tarkovski empiece su film con un inventor no me parece irrelevante. El inventor es el creador por antonomasia. El amigo de Agrip inventa el globo. Aprende a volar. Desafía las leyes de Dios y acaba estampándose contra el río. Todo inventor es a su vez un artista, pero no de la belleza, sino de la practicidad. Dirige su trabajo en medio de la praxis, pero debe ser afín a la seducción para con sus invenciones. No hay invención sin deseo, y no podemos separar el deseo de la pasión del alma. El amigo de Agrip no sólo inventa el globo, sino que por amor es el primero en utilizarlo. Vuela y cae. El ciclo de la vida, signo irreverente de la vida de Rubliev.

Los feos

Teófanes no es de mi agrado. Es un sabio soberbio. No quiere escuchar, sólo quiere hablar él. Le gusta demasiado que lo admiren. Es feo. Según el ideal griego de la perfección de kalokagathia, la fealdad física puede asociarse con la fealdad moral. Teófanes es feo y en muchos casos asqueroso. Teófanes el griego afronta su creación llamándose laico. El creer no creer en Dios le facilita autodenominarse creador. Paradójicamente, en contra a sus no-creencias, Teófanes pinta iconología religiosa y es capaz de recitar pasajes enteros del Nuevo Testamento.

Quien también es feo es el bufón. En su caso la fealdad es distinta, pues en según qué planos tiene un aspecto atractivo. El bufón es un creador a escondidas. Según he leído el propio actor se inventó los cantos. El bufón es un creador que nunca se atrevería a llamarse a sí mismo artista, mucho menos creador. En estética camp, como dice Susan Sontag “es bello porque es horrible”, podríamos llamar a lo que hace arte, siendo él totalmente retórico, únicamente volcado al entretenimiento. La justicia, por considerarlo totalmente feo moralmente pues estaba prohibida en esa época la comicidad, lo afeará físicamente en exceso cortándole la lengua, de forma que pierda cualquier atractivo y a la par deje de ser capaz de crear.

El más feo de todos es sin duda Cirilo. Tiene marcada la cara y cara de enemistad en todo momento. Siempre nos parece viejo, aunque no deba serlo mucho más que Andrei. Su única pasión es la envidia, que lo lleva a la frustración y al fracaso. Ayudado por Teófanes acabará corroído por esta envidia y deberá alejarse de todos. Su odio; la emoción que incita a el alma a querer ser separada de los objetos que se presentan como perjudiciales, y su fracaso como creador le sitúan incluso en la incapacidad de ser amado y recibir y ofrecer fidelidad a nadie: mata al perro. Su evolución es hacia el arrepentimiento, según Descartes la más amarga de las pasiones. Amargamente tendrá que escribir 15 veces las escrituras sabiendo que no podrá terminar. Dulcemente ayuda a Rubliev a reconsiderar su silencio. Cirilo no se ve capaz de afrontar su papel de creador y después de abandonarla durante tres años, acabará por abandonar a Dios yendo al mundo laico, donde cree que encontrará la libertad.

La fealdad

He hablado de los artistas o hombres feos del film de Tarkovski. Aprovechando esto me parece interesante hablar sobre la fealdad en el arte, y no en la persona humana. Andrei Rubliev es indiscutiblemente guapo. Cuando se le pide que pinte algo feo, algo relacionado con la maldad, como es la escena del Juicio Final, no puede hacerlo. ¿Por qué?

Según Umberto Eco en la Historia de la fealdad, saliendo de la edad media, hay todavía una insistencia en el concepto de pancalia o belleza de todo el universo que a mi parecer envuelve en cierto modo la visión iniciática e inocente de Andrei Rubliev en la primera parte. Tarkovski nos presenta a su protagonista con las mismas ideas que Rousseau, el hombre no es malo por naturaleza, sino por condiciones de la vida. No sólo eso, sino que justifica su acción como creador con estas premisas. Recordamos que en el bosque Rubliev dice a Teófanes que no debería pintar si cree realmente en la maldad humana. Siguiendo mi intención de ser benevolente quiero añadir en este punto que la escena de la crucifixión con la voz en off de Rubliev me parece excepcional. El chico de la derecha es el más guapo del film, y las manos blancas de la chica blanca sobre la nieve blanca proponen una poesía simple del dolor que roza la perfección.

Umberto Eco prosigue su análisis observando que la introducción de la fealdad y el sufrimiento de Cristo en las primeras reproducciones de su crucifixión estimula otros tipos de fealdad exacerbada con fines moralistas. Los fines moralistas se consiguen a través de la creación hacia el terror ajeno. Rubliev en sus inicios no cree en eso. Su misión como creador no es aterrorizar al pueblo. Rubliev desea ser un apasionado del amor. Rubliev quiere encontrar en la verdad la belleza y la bondad absolutas. Rubliev empieza pintando para el pueblo, creyéndose un artista retórico. Su experiencia le hará evolucionar.

La trinidad (bande à part)

No voy a hablar de la pintura más famosa de Andrei. Sino de la analogía con la trinidad que hace Tarkovski con la elección de tres pasajes de la vida de Andrei que destaca para explicarnos su evolución interior no sólo como persona, también como creador. Diría que al salir del monasterio se encuentra con ellos tres, pero sería mentira, pues seguramente se encuentra con más cosas que el director no ha querido destacar, y pasan años entre un encuentro y otro, de esta forma es Tarkovski quien decide que sean estas tres las que producen la catarsis de Rubliev.

Se trata de los tres encuentros con los pecados que acaecen al protagonista en su viaje hacia la búsqueda de la verdad platónica (platónica en su sentido más convencional ahora mismo). En primer lugar se encuentra de cara con la obscenidad, en segundo lugar se encuentra de cara con el amor carnal y en tercer lugar se encuentra de cara con la muerte. Lo más importante en cada uno de estos encuentros no es tanto la visión de ellos, pues seguramente ya estaba prevenido de estas visiones, sino su reacción frente a ellas.

La obscenidad es representada por el personaje del bufón. La comicidad (sobre todo por obscenidad) es considerada un pecado en esa época. El bufón no sólo les convida a entrar en su morada, sino que les ofrece cerveza casera a los monjes. La humildad y bondad con que reacciona en todo momento el bufón sorprenden a Rubliev, igual que lo hacen la violencia y maldad de los guardias. Asimismo, Rubliev es sorprendido por su no sentimiento de desaprobación total. Es un primer inicio a su catarsis.

El segundo elemento destacado es el amor carnal de la chica pagana. Me gusta pensar que Rubliev pasa la noche con la chica pagana (y por tanto pecadora) que ultrajando sus compañeros le ha besado y liberado. Me gusta pensar que Andrei vive con ella una noche apasionada de sexo libre totalmente desnudos en medio del bosque entre antorchas y estrellas. Me gusta pensar que esa noche entiende lo que es el amor ardiente y se dedica a entregárselo a Marta con todas sus fuerzas. Que disfruta de su aterradora belleza mirándole, oliéndole, tocándole, besándole, en fin sintiéndole todo el cuerpo. En todo caso, pase o no pase eso, una defensora del amor carnal le ayuda. El amor carnal que era maldad se convierte en bondad convirtiéndose así en el segundo elemento de catarsis de Rubliev según Tarkovski. Además en mi opinión él cede a los placeres del amor carnal (y si no cede se hace evidente que de alguna forma le han gustado) por lo que en este caso también se sorprende a sí mismo por su reacción.

El apogeo de su catarsis será ya en la segunda parte, en la iglesia, rompiendo un mandamiento. No matarás. Pero si vienen los malos y se llevan a la niña no hay mandamiento que valga. El amor al prójimo es mayor al amor a la voluntad de Dios. Su relación con la muerte es de un fuego escandaloso entre violación tortura y asesinato. Y su respuesta es matar. Es convertirse de nuevo en pecador. Pero ahora ya no es un pecador en la belleza, sino un pecador en la maldad. Llega al final de la experiencia. Vende su alma a la pasión.

Estas tres situaciones, en especial esta última, son las que Tarkovski cree producirán en Rubliev un exceso de admiración tan grande que derivará en asombro. Un asombro que le durará muchos años, hasta que pueda por fin sentir piedad y con ella amor de nuevo. Andrei había querido toda su vida pintar el zoe, pero no encontraba como. Sufre una epifanía en estos tres episodios, sobre todo en el contacto directo con la muerte por asesinato. Renato Descartes dice que el asombro “hace que todo el cuerpo permanezca inmóvil como una estatua, y que no se pueda percibir el objeto que ha presentado la primera faz” no pudiendo ser nunca más que malo. En su día nosotros lo definimos como quedarse ciego. Rubliev queda asombrado durante años.

La experiencia le hace evolucionar. En su estado de asombro entenderá su papel como creador. Él no le debe a la belleza, ni a la verdad, ni a los demás. Él se debe su talento a sí mismo. Él no debe encontrar la belleza a través del flujo directo de la forma, sino a través del límite de la forma. Rubliev no es un artista retórico, es un artista del terror.

And the bells are ringing out for Christmas day…

El sonido de la campana es un sonido recurrente durante toda la película de Tarkovski. Ya en los créditos suenan campanas al igual que sonarán en los grandes momentos del film. Evidentemente no son campanas que suenen por el día de Navidad. El título de este capítulo de mi trabajo forma parte de la canción Fairytale of New York y lo he elegido para no ser tan evidente titulándome ‘Campanas’ o ‘El niño campanero’. Todo es más bonito así, las luces de Navidad también son bonitas, porque son de colores, cosa que no hay en la película de Tarkovski. Víctor, este trabajo me está matando.

El sonido de la campana despierta a Rubliev de su sueño definitivamente. Esto es una metáfora, pues no es exactamente el sonido de la campana, igual que no es exactamente la simple visión del niño campanero (que por cierto también me parece bastante guapo) llorando lo que despierta a Rubliev de su silencio. Lo que despierta a Rubliev de su asombro es la piedad. Es infinitamente clara la analogía entre la imagen de La Piedad de Miguel Ángel con la de Andrei abrazando al campanero.

El fuego aparece en el caso de la campana no como medio de destrucción como en la guerra, sino como medio de creación. El campanero es un artista, es un inventor, es un creador. Se asemeja a Rubliev en tanto que encuentra su proceso de trabajo a través de la experiencia, por eso Rubliev entiende su desesperación y tristeza, pues se siente identificado con él. La piedad siempre va asociada a la identificación.

Andrei se da cuenta en este momento que ha dedicado su vida a divagar entre la praxis, la gnosis y la poiesis. Quería trabajar de monje, trabajar para los demás, trabajar para Dios. Quería saber la verdad, saber la maldad, saber la belleza. Quería crear. Su fe como creador debe encontrarse únicamente en este único deseo. El deseo de los deseos, el deseo de la creación. Decidió dejar de trabajar para los demás, decidió dejar de preguntar, decidió dejar de pintar. Se da cuenta que no es eso lo que debe decidir. Decide crear. Decide dedicar su vida a ser un artista, a la seducción, a los colores.

Piedad. Colores.

Totalement, tendrement, tragiquement

Es bonito que una película sobre el color no tenga colores más que en los últimos segundos. Es bonito que la presentación de los personajes se haga a modo de teatro y que el film se divida en actos. Y los actos sean años. Y los años pasen. Es bonita la nieve dentro del templo, aunque Rubliev la considere terrible. Es bonita la nieve por todas partes y son todavía más bonitos los troncos helados y apilados formando paredes. Son bonitos los planos largos de seguimiento sin cortes. Entrando por las puertas, saliendo por las ventanas, detrás del lago, desde las nubes, bajo la lluvia. Los animales no me gustan, pero son preciosos los caballos negros. Sean o no sean negros. Retozando o galopando. Escapando o muriendo. Grandes y mojados. Son bonitas las voces de mujeres que no existen y las miradas de mujeres que sí existen. Es bonito que Andrei ame a las mujeres por encima de la comprensión convencional de Dios. Son bonitos los cabellos sueltos y las trenzas de las muertas. Son feas las hormigas, pero bonitos los bosques que tienen ríos. Y los ríos que bajan. Y los ríos que no se mueven. También son bonitas las mentiras, si son inocentes y no paran de comer. Es bonito que sólo rezando el alma pueda ir de lo invisible a lo visible. Las despedidas con besos. Los sueños de los muertos. Los fuegos encendidos. Los fuegos apagados. Y las flechas. Es cínicamente bonito que le claven los clavos con hachas. Son bonitas las catedrales blancas.
Es bonito Andrei Rubliev.

The end.

Dansa i salut

2008-01-21T19:20:00.000+01:00

Abans:

Després:

Do you love me?

2008-01-18T16:54:00.000+01:00

Sempre m'he preguntat perque la noia de Dirty Dancing és tan lletja. Si fos més guapa Dirty Dancing seria una de les meves pel·lícules més que preferides. Com no ho és vaig preferir aprendre'm Grease de memòria. L'Olivia Newton John sí és guapa.
M'estimes ara?

Propòsits

2008-01-02T14:32:00.002+01:00

Top five propòsits pel 2008:

1. No deixar de fumar.
2. Ordenar els cd's.
3. Provar un plat de llentíes,
4. Tornar les pel·lícules al videoclub.
5. Buscar al diccionari de la llengua catalana si existeix la paraula propòsits.

Feliç any nou a tothom.

barbarann

2007-12-21T16:14:00.000+01:00

Com és pot ser tan rossa i tan guapa i tan hippie? Em pregunto si Abba i Olivia Newton John tenien públic.

Tot és veritat

2007-12-14T00:38:00.001+01:00

fa poc tenia el cabell llarg i deia que no mentre menjava préssecs. ara el tinc curt i dic que sí mentre menjo pa amb nutella.
abans tenia nadadors i calendaris d'advent. ara el bingo tómbola, una nina molt fràgil i sensación de vivir. la seu de lleida, un ipod apocapoc i una flauta travessera. la brigitte bardot i el seu rock and roll. que no és rock and roll, ni és charleston. prenez soin de vous i blondie un sobre l'altre. al costat de les postals d'un pare(salvatpapasseit) que estimava les seves filles de veritat. o que sabia que si escrivia moltes postals boniques algun dia li publicarien. el petit príncep i les ballarines de degas, dues vegades: de veritat i en conte. al diccionari dels sentiments diuen que victor hugo va definir la melangia com la felicitat d'estar trist. colors d'una hortènsia pansida, rosa vell, blau destenyit. però ara mateix només tenim margarites. pansides. i blanques. els que no són poetes en parlen com un estado anormal de depresión, como un miedo o angustia prolongados, afirmando que la bilis negra y la flema producían un aumento de la temperatura y humedad del cerebro, oscureciendo así el espíritu y causando la melancolía.
además, dejar de amar y empezar a amar a un mismo tiempo es amar doblemente. y todo está colocado de manera tan ordenada y con un cuidado tan meticuloso que es fácil deducir inmediatamente que tiene la conciencia limpia y el alma tranquila. i com més et coneixo, molt més m'agrada el teu gos.
fa poc tenia dubtes. ara tinc massatges. amb càmares o sense.
tot és mentida.

Crying

2007-12-10T01:23:00.000+01:00

Totes i cadascuna de les nits que surts a ballar arriba un moment que tens ganes de fer petons. Què millor que tenir la germana gran que mai has tingut al costat per donar-li. Diuen que la germana gran és la única persona a qui faig cas. I què millor que un telèfon amb càmara de fotos amb flash perque es vegin les fotos a Torres de Àvila. I el més important, què millor que anar-se'n a dormir despullada quan estàs borratxa de les nits de petons. Després d'un sopar improvisat, estic borratxa, i me'n vaig a dormir. Amb el Crying de Roy Orbison en repeat, però avui sense petons.

Quina foto més bonica.

Tonteries

2007-12-05T19:38:00.001+01:00

Mentre em treia un enorme pes de sobre el meu perruquer em deia sincerament que si no ho té clar generalment és que no t'estima. Que sincer. Jo em defensava amb molt d'aspecte contestant-li que en realitat no té res clar. El que va quedar clar és que el meu perruquer, que ve d'un poble de tarragona, viu amb la seva mare i aquest estiu ha fet nudisme per primer cop, en sap més de la vida que jo. No tenir res clar no demostra que m'estimi. Demostra que no estima res.

Ahir una companya de classe va dir-me: puc fer-te una crítica? però no t'ho prenguis malament. Avui vas vestida així com una mica de Grease... La vaig mirar, vaig somriure i li vaig dir que allò no era una crítica. Si no fos per les dues nenes i el juanca pensaria que no encaixo gens a l'institut. Em pregunto si aquella noia es pensa que no tinc miralls a casa.

A la parada de metro de Poble Sec hi ha molt sovint un home tocant l'acordió. Cada vegada que hi passava no el recordava i quan el sentia em sorprenia i em feia somriure sense voler. L'altre dia vaig escriure a la meva llibreteta sobre el senyor de l'acordió. Ara espero que hi sigui i si no hi és m'enfado.

No m'agrada que la gent es faci petons pel carrer abans de les 10 del matí. Hauria d'estar prohibit estimar-se abans de les 10 del matí.

M'agrada mirar la gent que dorm al metro. I pensar com em deuen estar odiant per mirar-los tan fixament quan dormen. I començar a imaginar-me una vida al seu costat després de veure que té els ulls blaus. Com el Tolstoi; la meva vida és una decepció per culpa de la meva imaginació, que sempre va massa enllà.

A vegades l'energia dels musicals és més interessant que les idees conceptuals dels super ballarins conceptuals que només saben parlar de l'intel·ligent, meravellosa i conceptual que és la seva creació. Em fa pena que els musicals siguin tan llargs i al final m'avorreixin com una ostra.

No m'agrada que la meva companya de pis em deixi tan sola. Perque ara no és bon moment per estar sola.

M'agraden les meves margarites. I m'agrada donar-los-hi un petó de tant en tant.

Rellegint això, quin batibull, quin mal de cap, quantes tonteries.
És culpa vostra, no és culpa meva.

life guide

2007-11-25T19:34:00.000+01:00

now you have something to do on those long taxi rides.
tothom atent al video i que n'aprenguin.
a partir d'ara només es balla el charleston.

les meves ulleres noves

2007-11-20T02:28:00.000+01:00

feia dies que no veia la llum del sol. perque el sol és car de veure avui en dia. més que res perque és novembre i els dies cada dia són més curts, però els horaris són els mateixos. feia dies que vivia en el món de l'audrey enamorada de l'agente cooper sense abraçar amb amor a ningú. avui tot era gris i poc colorit. avui pensava que el meu cos era més tou cada vegada. cada vegada més líquid. i insípid. com un puré. i odio amb totes les meves forces els purés. em donen nàusees. no els suporto. feia dies que volia eliminar la paraula cansada del meu vocabulari sense arribar a aconseguir-ho del tot. avui era blanche dubois però no ho veia de forma romàntica i bonica. avui només era una pintura de tiziano si era magdalena la puta atormentada. avui tot era gris i poc colorit. feia dies que no veia la llum del sol. avui he arribat a pensar que les meves noves ulleres de sol de color groc no tenien importància. què tonta sóc. però avui has vingut tu i m'has regalat els colors una altra vegada. i t'he abraçat amb tant d'amor que ni t'ho imagines. avui tampoc he vist el sol, però he vist les llums de nadal penjades i m'ha fet tanta il·lusió que no puc ni esperar a que les encenguin. que bonics són els colors. que bonic és tenir de sobte une grande soeur tan meravellosa. no tardis massa en venir que t'enyoro abans d'hora.

comprar-se les ulleres de sol quan ha passat l'estiu és el millor que es pot fer. i jo ja tinc ulleres noves. les meves ulleres noves.

prou de tonteries

2007-11-15T19:55:00.000+01:00

la noia del vídeo m'ha copiat el pentinat. d'aquí uns anys es preguntaran com s'ho feien per ballar al 2007 si cada vegada que un ballarí saltava havia de tornar a caure a terra. si agafés el moviment dels ballarins i l'estructurés, seria un director. no seria un coreògraf. prou de vagueria creadora conceptual. prou de terra inconnexe i palíndroms sense sentit. visca els australians. i a partir d'abans d'ahir visca també els canadencs. a ballar. i punt. prou de tonteries. la la la.

too late now

2007-11-12T19:13:00.000+01:00

ahir t'hagués cantat too late now. perque a vegades m'encantaria que la vida real fos sempre un musical. i que ens poguéssim dir tots les coses cantant. i que per una força superior a nosaltres al mig del carrer es formés una dansa totalment acompassada d'amunts i avalls, salts, girs i grands battemants (però no tants com a grease). cadascú seria el protagonista del seu propi musical. i la vida seria totalment més feliç i melangiosa. suposo que és massa tard, que ja ens hem acostumat a parlar i no cantar. a caminar i no ballar. jo seguiré intentant-ho, per això em sé totes les lletres de les cançons, per si de cas algun dia el món comença a seguir-me en el meu propi musical. i estarè atenta, i si vosaltres canteu, faré el possible per fer un bon cor.

malditos roedores

2007-11-07T00:09:00.000+01:00

Dedicat a lamevaamigaespinach aka micanicacampeona.
Prou de brutícia, prou de roedores i a casa ni un sol canari; tingui una pota, dues, tres o quatrecentesmil.
Gràcies de totes formes màrius.

a girl should know better

2007-10-30T22:21:00.002+01:00

not even madonna could look as effortlessly cool as she did...

i m'encanta que 47 segons abans d'acabar la cançó a la debbie se li oblidi, però sigui igual.

cleanest fingernails i ever saw

2007-10-29T17:32:00.001+01:00

últimament a la meva vida tinc la inquietant sensació que res no acaba de funcionar. no és que no funcioni del tot com 'oh shit what a fucking life!' sinó que comença a funcionar bé, però no acaba de fer-ho. com si tot a la meva vida funcionés a mitges. només per un costat, només amb el profe, només els fogons, només si som dos. i això em comença a posar una mica miqueteta nerviosa.

a moments tinc la impressió que sóc jo que m'he tornat boja. que en realitat les coses funcionen bé, però jo estic paranoica i veig errors per tots costats. que van bé els dos costats, que sola me'n sortiria, que la caldera també, que mai som més que dos. però no.

definitivament els meus jbl radial altavoces black funcionaven només per la dreta. el primer indici el vaig tenir quan, degut al so (que sí surt per davant i per darrere) els meus altaveus rotaven en direcció a les agulles del rellotge. és una imatge difícil d'explicar, però força simpàtica. algun amic teu diria que són els fantasmes, que es desperten amb la música, però després de posar la mà i l'orella a l'altaveu esquerra i de pujar i baixar molt el volum i de canviar varies vegades de cançó he determinat que efectivament estaven trencats.

les meves classes de matemàtiques també funcionen només per un costat. s'han convertit en un desordenat conglomerat de paraules endomòrfiques, símbols imaginaris i nombres ideals que no arriben ni a qualitat de conceptes. amb el professor de problemes, que és simpàtic i té els ulls blaus sortits, sembla que tot s'ordena i em crec durant unes hores que si agafo el llibre l'entendré. fins que agafo el llibre i no l'entenc.

per fi després d'un mes de viure aquí avui han vingut a posar el gas. això sí era fàcil de funcionar del tot. obren la clau i 'paf' somnis fets realitat d'una banyera d'aigua calenta calentíssima cremant casi bullint i bombolletes i espelmetes. i resulta que la nova normativa diu que hi ha d'haver un dispositiu que separi la caldera de no se què. així que 'te pongo el gas, pero te bloqueo la caldera, vale?' como vale? vale nada! i la meva banyera d'aigua calenta calentíssima cremant casi bullint i bombolletes i espelmetes? bombolletes i espelmetes les que vulguis, però l'aigua freda. això sí, ja puc fer-me espaguetis. ja no tinc excusa per menjar menjar preparat.

tu i jo sols funcionem. però no som només dos. si ella es posa en contacte amb tu et tornes boig. i deixem de funcionar.
hagués estat infinitament bonic que t'haguéssis adonat de lo fàcil que és deixar de creure en les pel·lícules i creure en les coses reals. en com ens agrada ballar el twist. escoltar música al vinil nou. veure blue velvet o badlands. passar 6 mesos a LA o 5 dies a nova york. desitjar que el barça guanyi tots els partits i el bojan faci molts gols.

però no.
ja n'hi ha prou.

sortosament a la FNAC tenen el talonari de garantia total i només fent unes quantes cues et canvien els jbl radial altavoces black que només funcionen per la dreta per uns jbl radial altavoces black que funcionen pels dos costats. a la vida en general hi hauria d'haver un servei de garantia total. quan alguna cosa no funciona hi vas, fas tres cues i nou de nou. no sé si a tu podrien arreglar-te, però a mi potser sí. i llavors al passejar pel carrer deixaria de pensar en comprar-te el vinil vermell de l'elvis de l'aparador.

però les cues a la vida real són més llargues que a la FNAC.

mons paral·lels

2007-10-22T23:08:00.000+02:00

existeix un món paral·lel que estic començant a descobrir. fins fa poc pensava que era un món paral·lel més a prop de la realitat absoluta que el món real de la vida mateixa. a mesura que passen els dies i passen les classes ho poso cada vegada més en dubte. els matemàtics es dediquen a estudiar les veritats més exactes sense donar-los-hi cap utilitat. i això provoca que tots els matemàtics tinguin una condició vergonyosa constant farcida de falsa modèstia i sobèrbia racional. em fascina veure els meus professors, que saben més del món que casi ningú, caminar pels claustres amb els hombros encongits i la mirada a terra, però fent petits saltironets a cada pas. em fascina que diguin que E és subespai vectorial de R4 ja que ve donat per l'equació linial b-c=0 i afegeixin 'i ja no cal demostrar res més'. com si fos poc.

a la facultat de matemàtiques són tan seriosos que si la professora no hi és envien a una pobra substituta. que amb prou feines ha tingut temps de dutxar-se abans de venir i que té por d'apretar massa el guix no fos cas que de tant apretar-lo es trenquin el guix, la pissarra i la paret i el seu primer dia de classe sigui una catàstrofe. el que no té en comtpe és que si no apreta no veiem un carajo i uns ens posem a escriure sobre ella a les nostres llibretetes personals i altres a parlar, uns a llegir el diari gratuit i altres a dormir. i el nerviosisme del primer dia de la substituta va in crescendo. ser substitut és sempre una catàstrofe.

a la facultat de matemàtiques són tan seriosos que al lavabo hi ha una màquina de preservatius. no fos cas que entre matriu i matriu ens assaltés la necessitat imperiosa d'anar a mantenir relacions sexuals al wc i no tinguéssim condons a sobre. o potser és amb la previsió de que els prematemàtics siguem tan vergonyosos que no poguem ni anar a la farmàcia a demanar uns preservatius en veu alta i els haguem de comprar a 0'50€ (o 50 centaus) el condó ben tancadets a dintre el wàter, com qui no vol la cosa, a recer de les mirades inquisidores del farmacèutic i dels altres compradors.

a partir d'avui i a partir d'això em miraré als meus companys de classe d'una altra manera. quants d'ells es deuen mirar durant la classe enviant-se senyals amagades de trobar-se al lavabo a la pausa per una aferrissada? i si algun d'ells em mira a mi i jo no me n'he adonat i m'estic perdent el frenesí d'un polvet ràpid als wàters freds amb un adolescent ple de granets vermells?

hauré d'estar atenta.

espero que si això passa sigui algun dels que m'agraden. dels que no escriuen res, no prenen apunts a classe, només miren i escolten de braços creuats, i amb això ja en tenen prou. tant que en saben.

sant antoni maria claret

2007-10-01T03:19:00.001+02:00

el último día en casa de sant antoni maria claret marta y maialen hacen las cajas de todos los platos porque no les parece bien que yo decida comprar nuevos. aunque yo me había hecho a la idea de tener vajilla nueva, ellas me han convencido de que los vasos que tenemos, que a mí me parecían tan difíciles e antipáticos de lavar son muy bonitos y muy cómodos para beber. sobre todo si se trata de cocacola con hielo. marta y maialen ven la belleza en sitios inhóspitos.

el último día en casa de sant antoni maria claret cuando maialen ya se había ido a dormir en una habitación llena de cosas de extraños decidimos que vamos a hacer bloody marys en el bar de siempre. donde maialen dice que no había estado tan a menudo. le explicamos al camarero del bar que es guapo y simpático que estoy llorando porque mi compañera de piso se va a vivir a bilbao y la voy a echar de menos. no le explico que antes se va dos meses a París. es un detalle que se puede obviar pues lo que me pone triste no es que se vaya a otra ciudad, es que ya no estará para darme los buenos días. ni para despertarme cuando estoy llegando tarde a clase, o al trabajo, o a cualquier sitio. seguro que si hubiese tenido que hacer de sustituta de vocal mientras vivía con maialen no me hubiese dormido y ahora podría todavía ir a votar. el camarero me responde que encara gràcies que sólo se va a bilbao. que no me queje tanto que su familia está en argentina. cuanta razón tiene. pero que poco me importa su vida. yo estoy triste y él que se joda.

el último día en casa de sant antoni maria claret después de emborracharnos un poco en el bar de siempre decidimos dormir todas en el sofá y cometemos el error de poner la tele. no sé cuantos sabeis que por la tele por la noche sólo dan concursos malos. y llamamos a todos. siempre con respuestas erroneas. siendo chicas con estudios y no sabemos ni sumar todos los números ni contar todos los triángulos. en realidad ni marta ni yo tenemos todavía estudios, pero maialen sí, y es ella quien hace esta observación. suerte que paga mi padre. es la última noche. que más da.

el último día en casa de sant antoni maria claret nos ponemos esa mascarilla invisible que hace siglos que ronda por casa. es como si fueras actor y te estuvieran quitando la máscara. no sabemos si tiene efectos contraindicativos cuando estás borracha. ni si se puede poner mientras fumas al lado de la ventana para que a maialen no le moleste el humo, porque dice que seguro que es muy malo dormir con todo el humo que se queda concentrado en la habitación. a ella es a la única que se le puede quitar bien la mascarilla. a mí me han puesto muy poquita. o a lo mejor es que no ha funcionado, como las tirillas de los poros, pues tengo la piel fatal. en realidad me equivocaba.

el último día en casa de sant antoni maria claret miramos vuelos para que maialen venga a vernos el puente del uno de noviembre. pero que pena mirar vuelos para que vuelva.

el último día en casa de sant antoni maria claret no vamos a dormir. porque nos queremos. porque ser compañeras de piso es serlo todo. porque se va maialen y se va mi amiga. y mi madre. y mi hermana. y mi tía. y mi hija. y mi compañera de trabajo. y mi enemiga. y mi prima. y mi todo.
y me quedo sola sin ti.

mai, cuéntame algo de cuando eras pequeña...

nuevos ricos

2007-09-25T00:25:00.001+02:00

vive la fête i los cigarrillos con el café, después del café, después de ducharse, antes de salir, para andar, al llegar, al salir del agua, después de comer, al entrar en el coche, al salir de la autopista, después de merendar, viendo una película, antes de entrar al cine, en un bar, con la cerveza, con el chicle, al salir del cine, mientras esperas que se sequen las uñas, en el water, hablando por teléfono, en la terraza, entre plato y plato, después de cenar, antes, en la pausa y después de clase, en medio de un examen de historia de la danza, compartidos y sin compartir, en las fiestas y en la soledad, leyendo un libro, haciendo un crucigrama, bailando, cortándote las uñas de los pies con las manos, antes de ir a dormir, y otra vez antes de ir a dormir, escribiendote en el fotolog con el ordenador, cuando el tren para en zaragoza de camino a barcelona, después de un tequila, a cambio de un fluorescente, en los anuncios, al empezar el partido, después del gol, en la media parte, al salir del estadio, después de una raya, al salir de un tren no fumador de 4 horas y media viendo los fuegos artificiales de la mercè desde la estaciódesans,
dando un beso.
vive los cigarrillos en madrit. vive nuevos ricos y lasnochesblanco.
vive que madrit sea guai. y que lo más sorprendente sea que en madrit hablen castellano.
como yo.

Petons i cases pintades

2007-09-14T18:37:00.001+02:00

11-09-2007 hi ha moments en aquesta vida que t'assalta una imperiosa necessitat de rentar-ho absolutament tot. i quan em refereixo a tot vull dir tot. fins i tot les parets. aquesta imperiosa necessitat es pot deure a diferents motius. a) has recobrat el control de la teva vida i vols fer-ho patent rentant la casa. b) estàs a punt de recobrar el control de la teva vida i comences per fer-ho patent rentant la casa. c) la casa està feta una merda i ja n'hi ha prou. avui escullo a b i c. les tres.

a) recobrar el control de la vida sol ser una cosa parcial. hi ha dies que penses. ah. ara ho entenc. ah. ara sé per on vaig. ah. ara sé per on anem. ah. ara he trobat un lloc per mi. o molt a prop o molt lluny o a una distància moderada. ah. ara sé on estic. alemenys una mica. en una vida miserablement bel·la plena de verdures en purés i de flors de color rosa.

b) demà passarà alguna cosa important. a vegades es tracta d'una segona oportunitat. les primeres oportunitats sovint són fallides. sobretot si el dia abans d'una primera oportunitat no has rentat tota la casa. i més si ets un desenterat que mai sap les coses que s'han de saber. d'alguna forma moltes vegades ens sentim tots identificats amb aquell anunci que diu que les ofertes sempre les troben els altres i nosaltres mai. jo sóc una d'aquests. i la majoria. la maialen no ho és. la maialen sempre aconsegueix totes les ofertes i sap on s'ha d'anar i quan s'hi ha d'anar. i jo he viscut un any amb ella i encara no sé com ho fa. bé, sí ho sé. però a mi em fa massa mandra. per això casi mai sé les coses que s'han de saber. per sort sempre hi ha una segona oportunitat. i si no hi és la busques i la trobes. o no la busques i l'esperes.

c) si els pous normals ja són bruts. imagina't un pou de brutícia. no hi ha companyes de pis. però no estàs sol. vius amb tot tipus de companys estranys. siguin insectes de tot tipus. pols que s'agrupa en boles de pols que s'agrupen per formar els animals més asquerosos. paper de water de quan vaig plorar per tota la casa. diaris apilats. cables enrotllats. bolis, llàpissos, cds, pegatines, roba, muntanyes de roba i un pal. tot barrejat. i per tot arreu. i aquests no paguen. i llavors rentes el lavabo i et trobes amb una d'aquelles tiretes per treure els porus del nas i te la poses però segur que no em serveix de res perque jo tinc tants porus al nas que aquesta pobra tireta es morirà en l'intent. ja m'ho diu.

sort del limpiacristales. i de tenir una casa bruta per rentar en aquests moments. i tot de caixes per fer. per anar a una altra casa que també s'embrutarà. i encara s'embrutarà més perque és més gran. i així tindré molts més moments per recobrar el control de la meva vida. a son de belleandsebastian. o de qualsevol cançó que soni a l'ipod que algun dia em compraré i que estarà posat en ordre invers al contador de reproducciones per escoltar mentre rento les cançons que encara no he escoltat mai perque les he copiat directament d'un dvd de música del barragan. o de qui sigui. o de l'emule. perque a la casa nova tindré internet. mai he entès com s'escriuen els perques. mai de la vida. i m'agrada no saber-ho. alguna cosa s'ha de no saber. el control absolut és massa. sempre s'ha de deixar alguna cosa bruta. encara que sigui el mànec d'una porta.

i reivindico els petons en públic i les cases acabades de pintar que ja es poden començar a rentar per començar una nova vida. o la mateixa. però més gran.

porque la vida puede ser maravillosa

2007-09-05T19:12:00.001+02:00

o no. però almenys cal intentar-ho.

...simply magnificent and the whole of this stadium rises to twenty-year-old lionel messi...

cartes de tardes de pluja

2007-08-25T17:53:00.003+02:00

19-08-2007

bona tarda de pluja des de sa tuna. hi ha qui diu que fa mal temps, però és mentida. fa el temps més bonic. han caigut els toldos i el internet no funciona i algo pita per aquí, però no sé que és. era l'alarma. devia avisar-me de que plovia, per si no me n'havia adonat. l'amule és fantàstic, i l'àlbum blanc dels beatles encara més. té una cançó que es diu honey pie que per ser reiterativa és tan dolça com la mel. però a ritme de charleston. que segur que no és un charleston, però a mi m'ho recorda i m'agrada.

my position is tragic.

el meu monstredelapanxa sembla que va marxant, però això mai se sap. torna sovint per les nits quan encenc el mòbil. igual és que el desperten les ones radioactives. o igual el desperten veus. o igual es desperta per la nit. com jo. esperant que li dongui una mica d'alcohol. segur que el monstredelapanxa té síndrome d'abstinència.

si el món es destruís, a sa tuna no ens en adonaríem, però si sa tuna es destruís, vosaltres us en adonaríeu? us escric perque estigueu atents. els trons sonen a destrucció. però si això passés seria una destrucció tan bonica que tots els que som aquí ara ens trobaríem en un racó entre els núvols sempre al sol, sobre la pluja menjant només honey pies. no els he provat mai. ni sé si existeixen. estaríen bons? jo no en sabria fer. en tot cas jo com sempre us convidaria al racó sobre els núvols. tot el temps que vulguessiu. igual el meu pare hi organitzaria concerts del llibert. o festes supersóniques plenes de champan rosat però que no fes mal al monstredelapanxa.

per aquí hi ha un restaurant que es diu comedor verdor. quin nom més bonic per un restaurant. comedor verdor. i al costat un hostal que es diu lindos huespedes. quin nom més bonic per un hostal. el cas és que fan un plat de formatge que crec que l'ingredient estrella és la mel. honey cheese. en una cançó no quedaria tan bé com honey pie, però això sí ho he provat. i està bonissim. i els macarrons donen morbo. això diu ma germana. qui sap si tornarà. a mi em donen morbo altres coses.

m'he comprat el manifesto de la lujuria. toma ya.
i li he robat a la meva mare la sexualidad de la mujer. toma ya ya.

faré del meu art i la meva dansa una luxúria constant tintada pel desig provocat per la sensualitat de la mirada i els cossos despullats sense adonar-se'n. les cames obertes amb faldilles i camisetes amples sense sostens. homes afeitant-se amb tovalloles blanques. i sexe en lugares comunes. terrats, motos, trens, rebedors i foto-matons. perque la dansa és tan sexual. aneu a una jam de contact sinó. jo li vaig dir al dirk i es va espantar. però deia la veritat. no pensava malament, com abans, pensava be. i en aquest cas no creia, pensava.

oh. els beatles diuen bona nit. però avui ja he dormit massa.

divendres a la nit l'alex de l'alex i la cris em va portar por ahi. m'obliga. està bé que m'obligui de tant en tant. vaig anar a l'inici dels temps. antics coneguts em miraven i pensaven: ¿esa es la Tuixén? perque els meus antics coneguts parlen castellà. alguns se m'acostaven a saludar-me, a alguns m'hi acostava jo. i amb altres la indiferència. quines coses. vaig coneixer un cambrer argentí, però no recordo el nom. sóc la despechada despechosa.

¿las grandiosas matanzas y hazañas de canibalismo? nuestra espontánea estupidez y el entusiasmo por la ilusión las destruirán (hugo ball). estic tan contenta de ser preciossista. de veure el món tan bonic alhora que espontàniament estúpid.
lo dolent de llegir és que quan llegeixes alguna cosa de seguida has de començar a llegir altres coses, i acabés amb una pila de coses per llegir i no en llegeixes cap, perque son massa i has de començar les classes i llegir els altres llibres que et diuen que llegeixis a les classes, que al final acabes per no llegir perque t'has passat massa estona per llegir un dels llibres que t'havien dit que llegissis. i resulta que el que has llegit tanta estona era el pitjor. quines coses.

un dia vaig escriure que la dansa eren matemàtiques. us ho adjunto perque entengueu el món de la dansa. i el de les matemàtiques. o més ben dit el meu. perque entengueu perque jugo al backgammon sola. contra mi mateixa. sempre vull guanyar amb les negres, però acabo guanyant amb les blanques. a no ser que faci una mica de trampes i tiri una mica malament amb les blanques per aconseguir que guanyin les negres. quina estupidesa més espontània. que guai. quines coses.

el disc de dear catastrophe waitress de belle and sebastian és el millor. escolteu-lo quan feu neteja. és la millor companyia. sobretot quan et saps les cançons i pots cantar-les amb el limpiacristales i ballar-les amb l'escombra o el motxo. m'encanta el limpiacristales. i els guants roses de rentar. però no sé rentar els plats amb els guants. amb els guants només sé rentar el lavabo. rento tan bé el lavabo. si fessin un concurs de rentar lavabos jo crec que guanyaria. n'estic seguríssima.

acabo aquí la meva història del 19 d'agost. quantes coses deuen haver passat els 19s d'agostos. avui la que ha passat és que jo us he escrit un mail. perque quan plou tinc ganes d'escriure cartes, però no tenia sobres ni segells i una carta, si no l'acabés quan la comences, no l'envies mai. i es queda sense enviar. i les cartes sense enviar són molt boniques, però avui tenia ganes d'enviar-la. llavors us he escrit aquest mail. quines coses.

bon dia, o bona tarda, o bona nit. sento no ser qui voldríeu que fos, però sóc jo, i a vegades és guai que sigui jo. i que sigueu vosaltres.
abraceu-vos de part meva. ja. ara mateix.

Berlin

2007-08-25T00:27:00.000+02:00

18-07-1007. Berlín té uns colors tan bonics. fins i tot en la brutícia. I hi ha gent pintant a les parets. Berlín és verda i alhora és espanyola. i un senyor que es diu Darko. i músics preciosos i aigua del grifo. Berlín respon en alemany encara que comenci amb poemes del Borges, desitjos d'anells, o l'Iñaki, català, venint a buscar-nos a l'estació. Tinc tanta son. A Berlín tampoc tiraré les colilles al terra. perque és tan bonic. tot i que no estic pagant el metro. Berlín porta accent (a e i o u as es is os us en IN).

23-07-2007. He descobert la inmensitat de la foscor. a Berlín. però una foscor bonica. d'arena. i sales grans i petites i passadissos i portes obertes i tancades. no importa. igual és això Berlín. el no importa, vull dir. primera droga, primera polla, primera jam. vaig a cosir les meves sabatilles negres. millor, he parlat amb la padrina.

24-07-2007. Berlín és com Barcelona. però parlen en alemany. llavors no els entenc. hi ha nens jugant a futbol i lidls. quan visqui al raval no compraré al lidl. no per res. perque és lleig. avui he guanyat amb un 1. i vivim a un dotzè pis. i no paro de menjar. això sempre em passa quan estic prima. que no paro de menjar. enfrontar-se a les coses de barcelona és tan llunyà. i tan mandrós. potser per això em fa mal la panxa. només els ocells són lletjos a Berlín. i les abelles. però els ocells i les abelles són lletjos a tot arreu.

26-07-2007. penso en tornar a Barcelona. Berlín és bonic. si en tens ganes. a mi em dóna mal de panxa. encara que em curin explicant-me històries dels inicis del món. que com tothom sap es basen en el moment en que els pops els primers éssers vius del nostre planeta van menjar-se les seves vuit potes i es van convertir en cocodrils que per insultar-se entre ells es deien fill de popa. odio no saber alemany. aquí tot passa en alemany. sinó ets un turista. jo vull ser berlinesa. els turistes són lletjos.

27-07-2007. no more Berlín. goodbyelenin. sóc tan ràpida. no more Berlín però m'ho compro tot. això no treurà el meu monstredelapanxa però com a mínim sàcia les seves necessitats inquisidores. no sé perque m'ha sortit inquisidores. però queda guai. tinc unes sabates blaves precioses i demà a aquesta hora ja farà més de quatre hores que estaré a barcelona perque me'l treguin. el monstredelapanxa. les sabates no mes les treuran mai. no de portar-les posades. evidentment. quina pena deixar Berlín. però quines ganes d'abraçar-te. a tu. a tu. i a tu. i a qui vulgui. bé, depèn. aquests viatges es fan sols. la companyia es troba a Berlín. i es fan parlant en alemany. sinó no hi ha bromes. ni al metro ni a la botiga ni al tram. al tram no només no hi ha bromes sinó que t'envien al papiol alemany (segur que a alemanya també hi ha un papiol) i no et diuen com tornar. tornaré a Berlín. que és preciosa. però quan sàpiga alemany. vull ser berlinesa. quines sabates blaves tan boniques.